La Setmana Santa no és només religió, és, en gran mesura, història, art, identitat i expressió popular al mateix temps

Les passions, com aquesta de Llinars, són molt més que religió. Són també una manera d’explicar el sofriment, la justícia, la generositat / foto: Julián Vázquez Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de compartir amb la Junta de la Federació de Passions de Catalunya l’impuls de la gent que, més enllà de les consideracions religioses de cadascú, viu la tradició de la Setmana Santa a través de la commemoració teatral de la vida de Jesús. He de dir que la conversa em va remoure i em va interpel·lar. Perquè moltes vegades se silencia o es deslegitima el nostre patrimoni cultural en nom d’una suposada neutralitat o laïcitat, mentre es promou –amb bona intenció però amb poca reflexió– el respecte acrític a tradicions foranes. I és que vivim en una època en què sembla que tot allò que forma part de la nostra tradició hagi de ser passat per un sedàs ideològic abans de poder-se expressar en llibertat. Parlar o reivindicar la Setmana Santa provoca sovint –no sé si dir-ne així– incomoditat. Com si el simple fet de mencionar-la suposés la voluntat d’imposar al carrer creences religioses. I això és, com a mínim, un error de comprensió cultural. Perquè la Setmana Santa no és només religió. És, en gran mesura, història, art, identitat i expressió popular al mateix temps. No és només processons i passions, també són cants, literatura, gastronomia... Pocs són els que dubten que la figura de Jesús de Natzaret és històrica. Està documentada en múltiples fonts, no només religioses. És un personatge real, que va viure en un context polític tens, i que va acabar executat per qüestionar l’autoritat establerta. La seva mort –i tot el relat que se’n deriva– ha esdevingut una de les fonts de memòria col·lectiva més potents de la nostra civilització. Per això em sembla a mi que reduir la Setmana Santa a una simple celebració litúrgica és perdre de vista la seva dimensió humana, simbòlica, fins i tot social. La religió el va sacralitzar, a Jesús, però la cultura popular se’l va fer seu. I a casa nostra, aquesta memòria s’ha expressat, durant segles, a través d’una de les formes més nobles de cultura popular: les passions. Representacions teatrals comunitàries, sovint amb una força artística i emocional desbordant. A Catalunya, tenim passions tan emblemàtiques com la d’Esparreguera, Olesa de Montserrat, Cervera, Ulldecona, Vilalba dels Arcs, la Selva del Camp, o la de Llinars, entre d’altres. Són manifestacions que impliquen centenars de persones, que mouen pobles sencers i que esdevenen una escola de convivència, art, història i compromís. Les passions són molt més que religió. Són també una manera d’explicar el sofriment, la justícia, la generositat, la traïció, la dignitat o el perdó. Temes universals que connecten amb qualsevol persona, creient o no. I, tanmateix, sovint aquestes representacions han de lluitar contra la indiferència institucional, quan no contra el menyspreu o la incomprensió. Fins i tot la mofa, per passades de moda, com si la història de l’home, més enllà dels seus valors o dels seus errors, hi pogués passar mai de moda. És paradoxal: acceptem la celebració del ramadà, del Cap d’Any xinès o del Holi hindú, i ho fem –i ho hem de fer– des del respecte i l’admiració per la diversitat cultural, com no pot ser d’altra manera, és clar que sí! Però, quan es tracta de tradicions nostres, ens entra com una mena de vergonya postmoderna, com si ser catalans, cristians culturals o senzillament hereus d’una història determinada –amb clars i obscurs, és cert– no fos políticament correcte. Així, doncs, reivindicar la Setmana Santa i les passions que encara avui es representen al nostre país no és fer proselitisme religiós. És defensar el dret a explicar-nos, a recordar d’on venim, i a fer-ho amb orgull i sense complexos. És, també, reconèixer que hi ha formes d’expressió col·lectiva que tenen un valor emocional i patrimonial incalculable que no necessiten justificació teològica per ser defensades. La Setmana Santa és una tradició viva en diàleg permanent amb el present. Potser ha arribat el moment de deixar de demanar permís per celebrar allò que pertany a la nostra cultura, tant se val que sigui de tradició pagana o religiosa. Si no defensem el que és nostre, correm el risc de convertir-nos en espectadors d’un món que només sap mirar cap a fora, però que ha oblidat les bondats de mirar-se al mirall.

La Setmana Santa no és només religió, és, en gran mesura, història, art, identitat i expressió popular al mateix temps

Setmana Santa: memòria històrica més enllà de la religió