Som moments, som ànsia de memòries i també de reconeixement en el present

Benvolguts i benvolgudes, jo confesso: dic nena. L’altre dia m’ho van fer notar. I francament em vaig sentir malament, com masclista i xaruc. Vell, tronat, que diu nena a les jovenetes, que les persegueix. I és una terminació de frase, molt xava, autènticament barcelonina i que no havia trobat ofensiva. “Mira, nena, això i allò” o més sovint “doncs sí, nena”. És quan et veuen que et troben els defectes. Aquest nena sempre m’ha sortit fent una mica el paper de simpaticot. Però no té excusa. Perquè és ofensiu, perquè davant només la mínima sospita que pugui molestar algú ja em molesta a mi. El feminisme com a moviment polític actual és una cosa que veig llunyana, perquè no entenc com no es centren en qüestions com la igualtat salarial en comptes d’altres qüestions que trobo més ideològiques en el pitjor sentit de la paraula. Les paraules han de ser les justes, les adients, les adequades. Perquè hem de dir el que volem dir. No parlo del políticament correcte, de l’ofec de quedar bé a tota hora. No, no i no. El que em preocupa és que hi ha sempre alguna aresta per la qual ens podem tallar. Que no som ignífugs. Cremem de culpa i evitem encendre els incendis. Defenso el dret a vessar-la. M’equivoco molt sovint, de tota manera i forma. Si res puc fer malament, segur que l’erro. Michael Jordan deia que no fallava quan tocava no fallar perquè sempre pensava que encertaria, en aquell moment. Som moments, som ànsia de memòries i també de reconeixement en el present. Si he ofès aquesta dona, hi ha qui em pot dir que potser que s’ho faci mirar i un altre em titllarà de burro i de bestiota. Vivim angoixats en el moment a moment, en què ens facin m’agrada al que fem, no només a les fotos d’internet. Estem massa pendents del que diran, que es deia abans. Jo dic nena, i procuraré no ofendre més. Però si deixo de fer-ho m’estaré inhibint, cohibint o acovardint? No ho crec, potser és que no em dona la gana deixar de fer el que faig, quan –i coneixent-me els anys que em fa que em conec– no ho faig a mala fe. Som imperfectes. Estem molt sensibles, i tots tenim raó. Continuarem ofenent. Jo sóc un pecador assidu i les paraules sovint em cavalquen a mi quan hauria de ser a l’inrevés. Vaig ser un lletraferit i vaig comprendre que en parlar o escriure calia vigilar i parar compte de les emboscades del galifardeus guardians de les bones pràctiques. Sorgeixen les canes i cauen les màscares i ja soc un xic més impermeable: em sap greu nena, però t’has adonat del que acabo de dir, nena?

Som moments, som ànsia de memòries i també de reconeixement en el present

Sí, jo dic ‘nena’