Si jo fos valenta hauria de ser a cada casa de cada dona maltractada.

Si jo fos valenta avui hauria anat a la Universitat de Lleida, a destacar per edat i pel que fos, a lluitar per una causa que crec justa: donar suport a Pablo Hasél i a la llibertat d’expressió. Hi hauria anat i hauria cridat, cantat, protegit i ajudat en el que hagués pogut, que hauria estat poc, ja ho sé, però molt més que des de la meva comoditat tuitaire.
Si jo fos valenta hauria de ser dalt d’algun vaixell de l’Open Arms, jugant-me la vida per les vides dels altres. Altres que sembla que no tinguin valor per part dels que governen, que giren la mirada o amaguen la responsabilitat. Hauria de ser allà, sí, i no pas fent donacions des de l’ordinador de casa entre capítol i capítol de la sèrie que estigui veient ara.
Si jo fos valenta hauria de ser a cada casa de cada dona maltractada. A cada llar on un home bàrbar s’aprofita de la seva força per humiliar, menystenir, adolorir una igual. A cada casa o a alguna en concret –propera o no–, però ser-hi, de debò i sense condicions. I també hauria de ser a totes les manifestacions a favor de la nova Llei trans perquè no hi ha res pitjor que anar de feminista i no veure clar que aquesta llei permet tenir més drets a un col·lectiu, i no que d’altres col·lectius els perdem. Hauria de ser-hi i no comentar-ho, astorada: “Oh, mira, un altre cas.” “Oh, mira, una altra dona assassinada”, fent-nos les indignades amb les amigues sopant.
Si jo fos valenta hauria de plantar-me davant del Parlament i impedir l’entrada dels diputats de Vox, elegits o no, i demostrar que el feixisme no té lloc a les institucions del meu país, que el feixisme és oblidar massa i massa aviat coses que hauríem de dur tatuades tots i que això no és una qüestió de llibertat d’opinions sinó que aquests 11 diputats no haurien d’existir ni aquí ni enlloc. Hauria de plantar-m’hi, sí, en lloc de posar-me les mans al cap i dir un cop i un altre que no pot ser.
Si jo fos valenta hauria de sortir a reivindicar una educació i una cultura de primer nivell i exigir-ne la presència i les promeses i les realitats als programes electorals i als pressupostos. I hauria de negar-me a veure cap audiovisual que no es pugui veure i escoltar en la meva llengua i hauria de sortir a batallar per un reconeixement de veritat als sanitaris d’aquest país.
Si jo fos valenta seria a primera línia. Però soc covarda, m’ho miro, m’enfado i escric un article. I avui, mira, no em sembla prou.