Perquè la nostra llengua esdevingui normal, cal que, fins i tot, els nostres barbarismes siguin del tot genuïns

Tot passejant, no fa gaire, per una important ciutat de l’Alt Empordà, em vaig deturar, ple de perplexitat, davant d’un rètol que em va cridar l’atenció. M’hi vaig fixar perquè no vaig entendre gairebé res del que hi deia. És el que mostra la il·lustració. A primer cop d’ull, no vaig poder deduir ni tan sols si la voluntat era que la llengua base fos el català o el castellà: la presència de la paraula “yoga”, amb i grega, em va fer pensar, en un primer moment, que el rètol tenia voluntat castellana, però les darreres tres ratlles, on de les quatre paraules que s’hi fan servir almenys tres són atribuïbles a alguna de les llengües oficials de casa nostra, em va fer dubtar de la meva primera intuïció, ja que la paraula “musculació” no ofereix dubtes quant a la seva filiació clarament catalana. Cap de les altres 16 paraules que conté no dona cap pista en aquest sentit. D’acord amb la meva experiència prèvia en aquest tipus de situacions, vaig acabar deduint que el rètol devia tenir vocació catalana i que la i grega de “yoga” no era més que un lapsus, clara demostració del poc interès que tenim a casa nostra per fer un ús de la nostra llengua amb un nivell de correcció acceptable. És clar que una possibilitat alternativa era també que haguessin optat per l’ús del terme en anglès. I no sabria dir quina de les dues em sembla més lamentable. El rètol, globalment, potser mou al somriure, però a mi em deixa una amarga preocupació. No tenim paraules catalanes que puguin definir els conceptes que, de manera tan críptica, es presenten a la porta del que vaig deduir que era un gimnàs? Jo ja sé que avui, a Catalunya, les nostres preocupacions són unes altres i que prou farem si aconseguim salvar el que tenim, però jo, que em dedico ja fa tants anys a la llengua, no em puc estar d’anhelar que s’iniciï –quan això sigui novament esperable dels nostres òrgans de govern– una mena de campanya seriosa i prou incisiva per mirar d’erradicar de la nostra llengua tant d’anglicisme inútil i confusionari. Crec que és exigible de les nostres autoritats un compromís més clar amb la qualitat de la llengua que fem servir els catalans i que, tan sovint, fem anar al davant de les nostres justes reivindicacions i de la nostra identitat nacional. Molts són els fantasmes que l’assetgen... I els castellanismes constitueixen una de les amenaces més serioses. Però tampoc no podem menysprear els anglicismes, que també hauríem d’acarar per tal de minimitzar-ne l’impacte tant com sigui possible. Si bé és cert que aquest és un mal que no és exclusiu de la llengua catalana, sinó que pràcticament totes les llengües civilitzades del món se’n veuen afectades, en el cas català hi concorre una circumstància particular i certament preocupant que he explicat en nombroses ocasions en altres àmbits i en diferents mitjans, que tractaré de referir també aquí, a continuació. L’anglicisme és un fenomen, conseqüència de la globalització cultural, que afecta pràcticament tot el món. La cultura catalana, naturalment, no en queda exclosa, sinó que el fenomen l’afecta amb la mateixa força. Amb una diferència, però, que ens hauria de preocupar seriosament: per regla general, els anglicismes i totes les paraules que adoptem d’altres llengües penetren al català no pas directament, com ho fan a les llengües que són hegemòniques al seu territori, sinó, curiosament, a través del castellà. De tal manera que quan les fem servir, torçant la nostra llengua i blegant-la a la servitud de l’aliena, ho fem passant aquesta servitud, en primer terme, per la servitud a la llengua castellana. Vegem-ho. Observem, posem per cas, com pronunciem certes paraules no necessàriament de procedència anglòfona, quan les diem dins d’un discurs plenament català. Fixem-nos, per exemple, en la paraula sponsor. Hauríem de dir (permeteu-me forçar l’ortografia per imitar la pronúncia del català oriental) una cosa semblant a aspònsur. En canvi, diem espónsor, sense neutralitzar la primera e ni la darrera o, que és el que hauríem de fer per no forçar les regles fonètiques del català; i també hauríem d’obrir la primera o en comptes de tancar-la com fan en castellà. Quan diem zapping, difícilment pronunciem la zeta en català (com una essa sonora), encara que aquest sigui el so que més s’acostaria a la pronúncia anglesa, sinó que ho fem amb la característica interdental sorda castellana de zapato o zoquete, un so que és aliè al nostre sistema fonètic. Fixem-nos també en el nom d’alguns esportistes: Paulinho, Coutinho, Ronaldo, etc. Tots aquests noms són portuguesos, una llengua amb la qual compartim el so de la o àtona, que sempre es realitza com una u tant en català oriental com en portuguès. Per tant, en portuguès cal pronunciar (permeteu-me novament forçar l’ortografia) Paulinyu, Coutinyu i Runaldu, que seria exactament com ho hauríem de pronunciar quan llegim aquests noms en català oriental. I, en canvi, forcem les nostres lleis fonètiques entestant-nos a pronunciar os àtones igual que en castellà quan, en el nostre dialecte, són completament estranyes, igual que ho són en portuguès. Per què? Quan ens enfrontem a llegir una paraula estrangera, davant la inseguretat que ens provoca el desconeixement de la llengua a la qual pertany, optem per llegir-la en castellà en comptes de fer-ho en català com seria d’esperar. Naturalment, això denota el complex d’inferioritat que encara patim i que ens diu, molt a cau d’orella, que el català encara no el trobem prou universal. Que quan hem de llegir una paraula nova, val més que ho fem segons les lleis de lectura de la llengua castellana, encara que, paradoxalment, com succeeix en el cas del portuguès, la pronúncia en llengua original s’acosti molt més a la que hauríem de fer en català. Sembla com si sentíssim una veueta des de molt endins de l’ànima de cada català que ens digués: “Quan es tracta de relacionar-se amb altres cultures, la catalana no és prou útil i has de fer servir la castellana”. No és lamentable després de tants anys de normalització lingüística? D’exemples, n’hi ha tants com en vulgueu. Us en dono un tastet perquè aneu comparant com pronunciem normalment en català les paraules següents i esbrineu com hauríem de pronunciar-les si no féssim aquesta estranya marrada pel castellà. Assenyalo la lletra o lletres en què hauríeu de fixar l’atenció i reflexionar-hi una estoneta: Citroën, consulting, marketing, escàner, manager, hub, hacker, espoiler... Es i os àtones pronunciades a la castellana, ces interdentals sordes, hacs que fem sonar com la lletra jota en castellà... El fenomen s’estén a la majoria dels neologismes i a moltes de les paraules que no considerem ben bé catalanes encara que ho puguin ser. Per exemple, per què puenting i no ‘pònting’; o per què s’escull, per a una companyia amb seu principal a l’aeroport del Prat, el nom de Vueling en comptes de ‘Vòling’?; com pronunciem normalment la primera lletra del medicament que es comercialitza amb el nom de Gelocatil?; i la ce del seu principi actiu, el paracetamol? I la primera i l’última lletres de la cinta adhesiva que es comercialitza amb el nom de Cel·lo? No acabaríem mai, però fixeu-vos que, en tots els casos, es tracta de paraules no ben bé catalanes, però tampoc castellanes. I, en canvi, triem forçar la fonètica catalana i blegar-nos a la castellana, fins i tot, parlant en català. Per a reflexionar-hi, oi...? Aquest fenomen, que sembla innocent, no ho és tant perquè és un indicador de la servitud a la llengua que sovint interfereix en la nostra i –el que és més greu– n’impedeix la normal evolució. Per acabar, deixeu-me fer una afirmació ben paradoxal: perquè la nostra llengua esdevingui normal, cal que, fins i tot, els nostres barbarismes siguin del tot genuïns. Pot semblar una contradicció, però si hi penseu una estona, veureu que resumeix ben bé les conclusions que es poden extreure de tot el que he afirmat a les ratlles precedents.

Perquè la nostra llengua esdevingui normal, cal que, fins i tot, els nostres barbarismes siguin del tot genuïns

Si n’és d’estranya, la llengua catalana…!