La trampa és vincular un cos extremadament prim i restriccions alimentàries a la salut

“Si vomito un croissant, just després de menjar-me’l, no m’engreixaré, oi?” Tenia uns vuit o nou anys, quan vaig demanar informació a ma mare abans de tirar-me de cap a un trastorn de la conducta alimentària. La pressió estètica en les dones és com respirar, forma part de la seva quotidianitat des del naixement. La meva addicció incipient a les xarxes socials em fa veure moltes coses que no m’interessen, entre les quals esdeveniments de l’star system. Mai he entès per què agrada tant veure gent desfilar per una catifa (una catifa!). Per veure gent desfilar, agafo el metro a hora punta. D’aquí poc, les catifes deixaran de ser vermelles per ser mecàniques i així arrossegar influencers i famoses que han caigut desnodrides. El març passat, Chloé Wallace criticava la quantitat de clavícules que van passejar-se per la gala dels Premis Oscar. Algú podria pensar que aquest article està desactualitzat. Tant de bo. Podria escriure aquest article l’any vinent o l’any passat i seria vigent. Internet va cremar i moltes persones es van afegir a les paraules de Wallace, afirmant que ha tornat el culte als cossos prims! Em pregunto si en algun moment havia marxat. Estar prima –em refereixo a la primesa imposada per entrar al cànon de bellesa. No a les persones que són de constitució prima– no és una moda cíclica. Estar prima és com un sopar d’empresa: està integrat i acceptat a la societat, tot i la mandra que fa i la incomoditat que genera. Una safata de croissants / Ramon Ferrandis Els moviments body positive (acceptació i validació a tots els cossos) i neutral body (acceptació dels cossos enfocant-se en la seva funcionalitat, no l’aparença) van sorgir per contraatacar tendències com l’heroin chic que resumeix l’estètica popular dels noranta: primesa extrema, pell pàl·lida, ulleres i aparença demacrada. És a dir, per ser chic –sofisticada i elegant– has de tenir un cos malalt, propi d’un heroin –toxicòman. A finals del 2021, va aparèixer la clean girl, que a diferència de l’heroin chic, diu ser saludable. En aquest cas, la trampa és vincular un cos extremadament prim i restriccions alimentàries a la salut. Un te matxa és un aliment clean, en canvi, un plat de macarrons de la iaia bruteja. Paral·lelament, aquesta tendència defensa la clàssica idea menys és més. Menys maquillatge, menys pes, menys corbes; més bellesa. Una dona bonica és la que ocupa poc espai i és discreta. En aquesta línia, la clean girl vesteix colors neutrals com el blanc i el beix. L’últim a arribar ha estat l’Ozempic, un medicament creat per tractar la diabetis, amb un efecte col·lateral: la pèrdua de gana. Innocent de mi, pensava que l’Ozempic seria una moda passatgera, una cosa semblant a un clau amb el teu ex: un error que no es torna a repetir perquè tothom sap que això no està bé. El medicament va ser denominat la droga de Hollywood, però el seu consum s’ha estès i, actualment, s’està receptant a les consultes mèdiques, amb la mateixa naturalitat que un nen reparteix piruletes a tota la classe. Les estètiques no són neutrals ni casuals. Un cos prim, petit i desnodrit és un cos manejable, manipulable i dependent. Canvieu cos per dona. Controlar els cossos de les dones és un bon cavall de Troia per controlar les dones. Una dona que té por d’un plat de carbohidrats, no tindrà energia per dirigir una empresa o governar un país. Les dones conceben el propi cos com un diamant en brut: un munt de carn asimètrica i descompensada, que resultarà imponent si li dediquen temps, sacrifici i diners. Les tendències estètiques es vinculen a l’autodestrucció, l’heroin chic i la clean girl en són exemples. Aquesta és la gran estratègia de la pressió estètica: que una nena desitgi vomitar un croissant, en lloc de gaudir-lo. Hi ha dones desitjant aprimar-se tant que aviat podran entrar de nou a l’úter matern, allà segur que no molesten a ningú. Molts discursos jutgen les dones que passegen cossos desnodrits per les catifes vermelles, i en conseqüència, les xarxes socials, plenes d’adolescents cuinant trastorns de la conducta alimentària. Tot i que comparteixo el discurs, sempre em dol veure dones responsabilitzant altres dones d’allò que és estructural i patriarcal. Seria increïble que les famoses desfilessin per una catifa vermella devorant un croissant. Malgrat això, la pressió estètica fa que dones privilegiades es tirin als braços de l’Ozempic perquè tenen molt poder i privilegi, però també molta exposició mediàtica. Els programes de premsa rosa embogeixen cada cop que una dona de l’Star system s’engreixa. Es posen damunt la taula tot d’hipòtesis possibles: està deixant les drogues, està embarassada, diagnòstic de salut mental, ruptura sentimental, etc. Estar prima és la norma; si t’engreixes, li deus una explicació a la societat. Els nostres cossos no són objecte de debat. No li devem res a una societat que ens prefereix anèmiques. És la societat, que ens deu molts croissants.

La trampa és vincular un cos extremadament prim i restriccions alimentàries a la salut

Si vomito un croissant, no m’engreixaré, oi?