Tan fràgils individualment i tan contundents i irrefrenables com a poble

Dilluns 21 d’octubre de 2019 Nit La ressaca del pícnic d’ahir al vespre continua. No sé per què, ni en quin punt, es produeix el canvi que fa que passis de ser un espectador de la realitat a ser-ne un dels protagonistes. Escoltar les notícies des de casa del que està succeint a Barcelona i en un moment donat pujar al cotxe, anar a l’estació de tren i entrar dins la pel·lícula. Som molts els que hem decidit que ja no ens conformàvem a veure la vida des de la pantalla, volem ser un agent transformador. No, no són només els joves, hi ha gent de totes les edats. Som gent cansada de tanta repressió, gent pacífica que reivindiquem un altre futur per a tots els que vivim en aquest país. Gent que volem tenir dret a expressar-nos lliurement, que respectin els nostres drets; gent fastiguejada de ser maltractada contínuament per l’Estat espanyol. Acostar-nos fins a la Delegació del Govern al carrer Mallorca i contemplar astorada que persistim i que en som molts. D’allà adreçar-nos a peu fins a la Diagonal, i comprovar amb estranyesa que la policia no carrega, ens deixa fer. Veure la gent que s’asseu a la Diagonal, alguns joves fins i tot juguen a cartes. Passada una bona estona, continuar caminant fins a l’obelisc de la plaça Cinc d’Oros i baixar pel passeig de Gràcia. Tot amb una estranya calma. No cal ser gaire eixerit per adonar-se que s’ha produït algun canvi de consigna a les forces policials. Dimecres 23 d’octubre de 2019 Matí Aquesta nit hi ha hagut un gran temporal que ha deixat un rastre de desolació en algunes poblacions catalanes. Per sort, a casa no ha marxat la llum. La bomba del garatge escopia l’aigua sense parar, si no de segur que s’hauria inundat. Sembla impossible, tot i el temporal, he dormit com una soca. Com agraeixo caure rodona al llit i poder descansar d’una tirada, em llevo nova. Demà farà vuit mesos que vaig caure, em vaig fer una commoció cerebral i vaig perdre el coneixement durant unes dues hores. Ara, puc dir realment que ja em trobo com abans, que tinc l’energia de sempre. Quan el traumatòleg em va dir que la recuperació anava dels sis als vuit mesos no m’ho vaig acabar de creure. Però ho va encertar de ple. Fins ara no m’he sentit recuperada. Durant tot aquest temps m’he debatut amb la impotència de saber que el meu cos no anava al ritme de sempre. Quina sort sentir-se plena d’energia. Dijous 24 d’octubre de 2019 Nit Entre setmana fa mandra agafar el cotxe i fer gairebé 150 quilòmetres per anar a fer una presentació a Tarragona, no us enganyaré. Però una vegada arribes a lloc i et trobes amb l’acollida d’una llibreria com La Capona; una presentadora, escriptora i amiga com la Coia Valls; autors com l’Alfons Cama, el Jordi Nogués i el Xulio Ricardo Trigo; i una dinamitzadora cultural com la Mònica Socías de La República TV i Tarragona Ràdio com a públic, entre d’altres, llavors, senzillament, ets feliç parlant de Sal roja i de llibres en general. Et relaxes i gaudeixes d’aquests moments especials que et regala la vida. Dissabte 26 d’octubre de 2019 Nit Hem baixat amb autocar a Barcelona, una vegada més, i baixarem les que calgui. Ens hem tornat a manifestar per clamar per la llibertat dels presos i dels exiliats, perquè s’aturi la repressió i pel dret a l’autodeterminació de Catalunya. Estava pleníssim de gent, per molt que hi hagi a qui l’interessi comptar a la baixa. Només cal veure les imatges i l’espai que ocupem els manifestants per adonar-se que ha estat un èxit. De nit, ja a casa, veiem a la televisió la concentració de la Via Laietana, on s’apleguen unes 10.000 persones. El CDR del Barcelonès ha convocat als assistents per tornar les pilotes que els van llençar a la Prefectura de la PN. Només prego perquè mantinguem la força i no defallim. Siguem com la primavera que esclata a cada flor. Tan fràgils individualment i tan contundents i irrefrenables com a poble. Diumenge 27 d’octubre de 2019 Vespre Dia d’assaig general del Vilamagore: riures, complicitats, nervis, alguna discussió... Una festa amb 26 anys d’història que ha anat creixent gràcies a l’esforç d’un munt de voluntaris, amb l’immens suport de l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor i que ha fet possible arribar on som ara. La meva participació es remunta a l’any 2013 quan amb el Jaume Baucis vam adaptar algunes escenes de la meva novel·la Confidències d’una reina per dramatitzar-les. Són sis anys fent poble, fent amics, fent cultura... I sobretot, passant-ho molt i molt bé.

Tan fràgils individualment i tan contundents i irrefrenables com a poble

Siguem la primavera que esclata a cada flor