Aquests dies de confinament hi ha un silenci inèdit, intens, fins i tot emotiu

Aquests dies de confinament hi ha un silenci inèdit, intens, fins i tot emotiu. Pots no veure a ningú pel carrer però saps que hi és tothom. D’entrada és un silenci extern, però de seguida t’atrapa. Els sons habitualment ofegats pel trànsit –ocells, el lladruc d’un gos, un soroll llunyà...– es perceben ara de forma espaiada i semblen estar organitzats. Poden ser música. El compositor americà John Cage (1912-1992), pioner de la música experimental [a la fotografia d’aquest article], és autor d’una famosa obra mesurada amb rellotge i dividida en tres parts de 33 segons, 2 minuts i 40 segons i 1 minut i 20 segons. La suma d’aquests temps, 4’33’’, va posar títol al silenci més agosarat fet mai en una composició musical. Va encapsular el silenci. El pianista David Tudor va donar vida a la peça en l’estrena a Nova York l’any 1952, i que un vídeo de domini públic documenta. L’intèrpret surt a l’escenari i s’asseu davant el piano en disposició de tocar, tanca la tapa amb una mà i amb l’altra posa en marxa un cronòmetre fins a esgotar el temps previst sense tocar ni una sola nota. Torna a obrir el teclat per repetir l’acció en el segon i tercer moviments, i de tant en tant passa la pàgina d’una partitura que està en blanc. El compositor n’exposa el propòsit: “El material de la música és so i silenci. Compondre és integrar-los. No tinc res a dir, i ho estic dient.” Cage, no dient res, pretén fer-nos adonar de la inexistència del silenci amb la presència continua de sons al nostre voltant, ja que encara que l’intèrpret no produeixi cap so, amb el públic en silenci se senten sorolls de forma aleatòria que, en prendre’n consciència, es converteixen en sons expressius dins un límit de temps, per tant, ni que sigui aleatòriament, organitzats. Des del punt de vista de la composició musical l’experiència va trencar motlles. Pel que fa a la interpretació de l’obra és alhora una acció teatral, així com la partitura del faristol és simbòlica, escenogràfica, on hi consta com a única indicació la paraula tacet (del llatí tacere, fer silenci) que és la indicació que en música es fa servir quan un instrument no ha de sonar. També va sacsejar l’acte d’escoltar, ja que a l’oient no se li oferia una peça acabada sinó oberta. El compositor vol que el públic s’adoni clarament de la seva intencionalitat, que s’activi. Quatre minuts i 33 segons de silenci en una sala costen de passar i en fa a l’audiència coautora involuntària, però conscient. De casa estant, si s’hi volen entretenir, la idea de Cage ens ofereix la possibilitat de fer la pròpia composició només sortint al balcó. El propi confinament se’ns presenta com una monumental peça d’abast mundial on tothom interpreta el seu tacet escoltant els sons de l’entorn. Potser fa un any vaig veure una exposició d’una sèrie de quadres de Vicenç Viaplana anomenats Solo Recording Sessions, que evoquen les superposicions instrumentals que es fan en els enregistraments musicals d’estudi, aplicades a la pintura. “De vegades, quan estic davant la tela en blanc, penso que és impossible de superar aquest buit. Però m’hi poso igualment”, explica Viaplana en un prospecte. El blanc de la tela és el silenci musical. Qui aquests dies veu per la finestra un paisatge, el pot fer sentir-se afortunat per ser davant d’un ordre natural magnífic; qui té pisos davant, un ordre artificial, potser no tant. Desenganyem-nos, el que ens fa millors no és el que un pot veure sinó l’ull que mira. Si bé l’obra de Cage la rebem en el silenci col·lectiu d’un auditori, a qui va adreçada és al silenci individual de l’oient, incompartible, que mena indefectiblement al seu jo interior. El resultat del buit pictòric de Viaplana és directe, no li cal intèrpret. Quan la necessitat d’expressió del pintor es converteix en obra, aquesta obra va omplint el nostre propi buit silenciós com a receptors. La feina de John Cage o la de Vicenç Viaplana ens ajuda a pensar i descobrir aspectes de nosaltres mateixos que per nosaltres mateixos no hauríem trobat. És així com l’art contribueix a conformar un pòsit interior propi, únic. A proporcionar a l’ull un enfocament personal, que és el que, al final, ens queda.

Aquests dies de confinament hi ha un silenci inèdit, intens, fins i tot emotiu

Silenci