"A vegades no tindràs res més que un silenci que crema”, ens diu la poeta Silvie Rothkovic

El silenci sembla un impossible, una errada del sistema / il·lustració: Nick Kenrick Amb pocs dies de diferència he vist dues vegades la pel·lícula Past Lives (Vides passades), dirigida per Celine Song, i encara em cou. El que s’hi esdevé és, en principi, “una història perfecta”, fent servir les paraules exactes d’un dels protagonistes del film: dos enamorats de petits que havien perdut el contacte es retroben al cap de més de 20 anys i s’adonen que estan fets l’un per l’altre. És una història d’amor rodona. Imbatible. O, millor dit, ho seria si fos certa, però no ho és del tot; perquè la majoria de vegades a la realitat la vida és una mica tèrbola i recargolada i, al cinema, si és del bo i de veritat, també és així. Recapitulem sense fer gaires espòilers i això –i ja em sap greu– vull parlar-vos d’algunes escenes i personatges que he trobat magnífics. Amb 12 anys Na Young deixa enrere el país on ha nascut, Corea del Sud, el nom –li direm Nora a partir d’ara– i un primer amor per emigrar amb la resta de família al Canadà. Al cap d’un temps se n’anirà als EUA per estudiar i triomfar com a dramaturga. El nen, Hae Sung, en canvi, es queda al seu país i compleix amb el que s’espera d’ell: créixer, fer el servei militar, estudiar enginyeria, veure la vida passar a cop de gotets de soju amb els amics i pensar, de tant en tant, en què se’n deu haver fet d’aquella nena espigada i ploranera a qui sovint i amb paciència havia de consolar. Anys després es retrobaran a Nova York, on la Nora ja ha encarrilat la vida, tant personalment com professional. I la qüestió central de la pel·lícula és aquí: què en queda d’aquell passat en comú a Corea quan eren dos infants? Pesa prou encara en la vida actual de tots dos? Què n’ha fet cada un d’ells d’aquell record? Durant molts anys l’única connexió de la noia amb el seu país natal s’ha donat només a través de l’inconscient: quan parla en somnis ho fa en coreà. Més enllà d’aquesta anècdota –que potser no ho és tant–, ella ha construït la seva personalitat completament al marge de la cultura que la va veure néixer. Tornar a quedar amb el seu antic amic significa també fer aflorar un món que havia mantingut enterrat i l’obliga, en part, a redefinir-se. Per a Hae Sung, la Nora encara és la Na Young i així ha estat durant molt de temps dins del seu cap. La bombolla explota quan la torna a veure i s’adona que la realitat va per una altra banda. La història de la Nora i Hae Sung està feta de silencis que són, alhora, redempció i condemna. “A vegades no tindràs res més que un silenci que crema”, ens diu la poeta Silvie Rothkovic, i aquest vers una mica trist i molt bonic alhora em sembla el resum perfecte del que passa quan es retroben els protagonistes d’aquesta història. Dues vides resumides sense paraules, només dins d’una mirada. El que podria haver estat. El que és. I què en farem de tot plegat. Ara que el silenci sembla un impossible, una errada del sistema, reivindiquem-lo. Cada vegada el trobo més necessari. Callar per escoltar-nos i escoltar els altres. Per observar el nostre entorn d’una altra manera. Silenci també per donar-nos temps i digerir tot allò que ens travessa; que la vida ens passa per sobre i amb prou feines ens n’adonem. Maurice Maeterlinck va deixar escrit que al final el que recordarem sobretot de les persones a qui hem estimat “no són les paraules que han dit o els gestos que han fet, sinó els silencis que hem viscut junts”. M’agraden les històries on el que no s’explica és tan important com el que sí; on el que diuen els protagonistes té el mateix pes que els seus silencis. On les absències pesen. No deixeu passar l’oportunitat de gaudir d’una bona pel·lícula com ho és aquesta.

"A vegades no tindràs res més que un silenci que crema”, ens diu la poeta Silvie Rothkovic

Un silenci que crema