“L’Eixample d’Ildefons Cerdà no és sols la quadrícula, sinó els grans eixos: Diagonal, Meridiana i, molt intensament, la Gran Via”

Barcelona és l’Eixample més els barris afegits. L’Eixample d’Ildefons Cerdà no és sols la quadrícula, sinó els grans eixos: Diagonal, Meridiana i, molt intensament, la Gran Via. Aquesta avinguda és tan òbvia que avui ni la veiem. La Meridiana i la Diagonal apunten al curs interior del Besòs i del Llobregat, i comptaven amb antecedents, com la carretera de les Corts, que Cerdà va prolongar com a Paral·lel i la carretera de Vic, des de Sant Andreu. Però el gran i valent traç fou la Gran Via, en sentit paral·lel de la costa i separada del nucli antic. El pla alternatiu a Cerdà, el de Rovira i Trias, era un conjunt poligonal al voltant del nucli antic, amb diversos eixos radials, però de curt abast i sense l’encertada mirada territorial de Cerdà i, sobretot, sense la Gran Via, ni cap rastre d’aquesta. Aquesta diferència és la clau que separa ambdós plans. De camí traçat al llarg del Pla de Barcelona, hi havia l’actual travessera de Gràcia, antiga via romana, però molt apartada del nucli de la ciutat històrica, i és Cerdà qui defineix una avinguda que avui va de Montgat al Llobregat i continua Maresme amunt i fins a Castelldefels per enfilar el Garraf. Així, doncs, l’Eixample, com a gran operació territorial, parteix de la Gran Via i aquesta traça ha permès fer del Barcelonès la Gran Barcelona. Bé, i avui què? Avui la gran traça territorial, el salt que fou la Gran Via, és l’autopista AP-7 en la vall prelitoral, també situada fora de la ciutat precedent. Aquest és el salt d’escala amb sentit territorial, salt que ha estat fet fa poc més d’un segle després de Cerdà, a finals dels seixantes, i consolidat segle i mig després, en el segle actual. De fet, tot ha estat molt ràpid. S’ha consolidat el Pla de Barcelona i s’ha fet el salt més enllà, tot simultàniament Catalunya i el Pla de Barcelona s’assemblenEl nou salt d’escala implica que Sants esdevé Martorell i la Sagrera serà Granollers, com Terrassa i Sabadell són Gràcia. Les centralitats s’han desplaçat i les noves ho poden ser en plenitud. La corba de la Via Augusta és simètrica al traç de l’autopista C-58, de la carretera N-150 i del ferrocarril R4, talment com l’eix vertical de la C-16 és el carrer de Balmes. Mes àmpliament, si la nova Gran Via és el corredor prelitoral, que suma autopista, ferrocarril convencional i alta velocitat, llavors la Diagonal és com l’eix històric que pel Bruc i Igualada va fins a Lleida. La plaça de les Glòries de Barcelona no té simetria a la banda del Llobregat, detall crucial del Pla Cerdà, i des d’aquest punt s’obre la direcció cap a Vic En Cerdà, hi manca l’eix cap a Manresa, per Sabadell i Terrassa (N-150, C-58, R4), que no travessen Collserola, com després sí que van fer els Ferrocarrils Catalans, avui FGC, i l’autopista del túnels de Vallvidrera, la C-16. Aquest salt a l’interior, direcció Manresa i la Cerdanya, Cerdà el va fer sortint pel Besòs i el coll de Montcada. Ell mateix fou l’autor de la N-150, però preveure un túnel per Collserola era llavors encara fora del moment. Amb aquesta petita diferència, els dos grans eixos de Cerdà, la Gran Via i la Diagonal, coincideixen en model a escala catalana amb la vall prelitoral i amb l’antic camí a Lleida. País fractal A aquesta escala, Catalunya s’assembla la Pla de Barcelona traçat per Cerdà; i aquest seria el seu encert. Això ens porta a una lectura fractal de Catalunya, és a dir, que el conjunt seria del mateix model d’una realitat d’escala menor. Aquesta constatació no és simplement natural, geogràfica, o fortuïta, sinó una construcció humana, feta tot aprofitant la geografia. I llavors tampoc no seria una simple anècdota, sinó que aquesta dimensió de lectura de Catalunya ens permet una millor relació entre Barcelona i el conjunt del país. Ens permet superar la capital com un forat negre absorbent i constituït d’una qualitat diferent, per passar a entendre que la capital és el país a petita escala, o que Catalunya no és sinó Barcelona a la gran dimensió. I, sobretot, per entendre que la nova Gran Via passa pel Vallès, el Penedès i la Selva i continua més enllà. I, recordem-ho, perquè no és sobrer, que la dialèctica Barcelona-Catalunya és fundacional del país, des de la gradual integració dels comtats, ara fa més de mil anys, sota la direcció del de Barcelona.

“L’Eixample d’Ildefons Cerdà no és sols la quadrícula, sinó els grans eixos: Diagonal, Meridiana i, molt intensament, la Gran Via”

Una simetria entre Barcelona i Catalunya (o el país fractal)