Les dones hem d’evolucionar per nosaltres mateixes i hem de fugir de les autoafliccions

Personalment, fa un temps que tinc uns dubtes respecte a l’evolució del feminisme. Les sufragistes angleses –després de molts anys de lluita– aconsegueixen el dret a votar sobre el 1917. El primer país a legalitzar la llei de l’avortament és Rússia el 1920. El 1936 Federica Montseny, ministra de Sanitat, legalitza la llei de l’avortament, malauradament només fins al 1937. Durant la Guerra Civil, les dones milicianes també van tenir una rellevància pel seu activisme lluitant al front per defensar la República. Les feministes de la igualtat dels anys 60 fan realitat, gràcies a les seves protestes i mobilitzacions, unes fites, aparentment irrellevants, però que marcaran definitivament l’alliberament de les dones. D’una banda, l’ús dels anticonceptius, que posen a ratlla la pròpia naturalesa amb els embarassos no desitjats. Però la tecnologia també fa una aportació d’un benefici ben pràctic: l’invent de la rentadora de roba. Aquestes aportacions, entre d’altres, aparentment banals, són d’extraordinària ajuda en les tasques domestiques, ja que totes i tots sabem que el percentatge més gran de les tasques domèstiques continuen sent a càrrec de les dones. Per tant, la dona treballadora assumeix igualment dos jornals en l’actualitat. Entre els anys 60 i 70, la feminista Betty Friedan, polèmica en el seu temps, reivindica el feminisme de la diferència. És l’autora de La mística de la feminitat, on explica la seva experiència de casar-se i deixar la seva activitat professional per dedicar-se a la casa. Friedan fa una personal reflexió sobre els rols de les dones. Una de les seves frases: “És més fàcil viure a través d’una altra persona que ser completament tu mateixa.” El feminisme a través dels temps ha tingut diferents impulsos segons les etapes. Els episodis de violacions i assassinats de l’actualitat indignen tota la societat i, sobretot, els col·lectius feministes, ja que els culpables continuen sense càstig amb rigor legal, com si es tractés d’un delicte menor. Des dels principis dels temps, la violació és la primera eina d’agressió brutal contra les dones. En situacions de conflicte i guerra, és la segona acció violenta de l’enemic després de l’assassinat. És indecent que certs jutges defensin que, en una presumpta violació, una dona deixi de ser víctima si no s’hi ha resistit prou. Assumint el drama i el dolor que signifiquen per a una dona les esmentades agressions, voldria qüestionar certs aspectes que alguns grups feministes volen transmetre. De Camille Paglia, feminista i antifeminista, és interessant la lectura dels seus assajos, la reflexió profunda que fa a partir de les arrels de la naturalesa humana de la qual som formats homes i dones. La diferència dels dos sexes amb composicions hormonals diferents fa que el comportament envers la sexualitat sigui d’una sensibilitat molt diferent. L’impuls de la testosterona és molt mes forta –i durant més temps– en els homes que en les dones. Segons Paglia, es tracta d’una realitat que no podem ignorar i de res no serveix establir una resistència a l’impuls insondable de la nostra naturalesa animal. Acceptar aquesta realitat, però, no vol dir acceptar la lliure proliferació dels instints masculins ni tampoc que no hi siguin els mecanismes perquè les dones deixem de ser víctimes constants dels homes. Com una societat pot controlar la pròpia naturalesa, l’impuls dels instints i la violència? Després de ser conscients de les diferents realitats com a éssers humans, ens podem preguntar si som una societat que educa sense posar límits als desitjos materials? Què podem esperar si l’educació sexual a l’escola es resumeix a com posar un preservatiu? Què és el sexe? Com està connectat a la nostra naturalesa...? Què senten les dones? I els homes? Per què ens escandalitzen les violacions en grup si permetem que els joves es formin sexualment mirant pornografia? La pornografia és exclusivament per a adults, mai pot ser un referent per a joves no iniciats en les relacions sexuals. Quin control tenim sobre això? D’altra banda, em preocupa la victimització de les dones, un fet contradictori, ja que històricament les dones hem demostrat ser més fortes interiorment del que s’ha volgut fer creure. No crec en les polítiques proteccionistes que certs grups feministes potencien i que mostren la dona com un ésser indefens, instal·lat en la queixa. Crec fermament en l’apoderament de les dones. Sempre ho hem estat, però s’ha amagat. L’educació igualitària entre nenes i nens, sobretot, ens forma en la responsabilitat individual. Educar les nenes en l’autoestima és clau, sobretot a l’adolescència, quan són més vulnerables que els nens. L’educació en la formació intel·lectual i emocional de les nenes és clau també per poder ser lliures de prendre decisions en un futur, per tenir una independència econòmica i que no hagin de dependre mai ni de marits ni de pares ni de fills ni de germans. La mirada feminista també ha de ser conscient que els homes han estat pressionats igualment per una societat que els ha exigit una càrrega de responsabilitat econòmica envers la família insuportable en ocasions. Les dones hem d’evolucionar per nosaltres mateixes i hem de fugir de les autoafliccions a les quals fan costat certs col·lectius. En algun moment de la nostra vida, la majoria de dones hem patit violència masclista física o psicològica, però no podem avorrir amb la repetició del relat, a través del nostre dolor més profund. És necessari un emmirallament de les nostres qualitats i mancances. Les dones, per ser dones, no som més perfectes que els homes. La societat ha viscut d’esquena a les nostres necessitats, ha donat per fet la nostra generositat. Ser feminista és fer-te responsable de la teva pròpia vida i tenir les eines per decidir cap a on vols anar sempre. Ser feminista vol dir no gronxar-se en el dolor, en el menyspreu i en el maltractament físic del passat. Vol dir exterioritzar la fortalesa amb la mirada i els objectius, sempre endavant. Vol dir estar atentes i alerta a qui vulgui afeblir-nos. L’autovaloració –que cadascuna de nosaltres ha de fer– és com un objecte valuós, amagat, que cal protegir sempre i recordar on és perquè res ni ningú –ni nosaltres mateixes– el destrueixi. L’alliberament de les dones i l’afebliment del patriarcat només evolucionarà favorablement si la responsabilització de nosaltres mateixes neix de la nostra coherència. [caption id="attachment_129519" align="alignnone" width="399"] 'Llàgrima sang' / Judith Vizcarra[/caption]

Les dones hem d’evolucionar per nosaltres mateixes i hem de fugir de les autoafliccions

Sobre feminisme