La sana laïcitat per part de l’Estat implica no considerar la religió com un sentiment únicament individual, confinat a l’àmbit privat

L’arribada de l’estiu comporta, entre d’altres coses, en moltes poblacions de la geografia diocesana la celebració de les seves festes patronals. Unes festes que ofereixen possibilitats de relació no sols entre les persones sinó també entre les diferents institucions; és el que passa entre l’Església i les administracions, perquè a l’origen d’aquestes festes acostuma a trobar-s’hi habitualment un motiu religiós. Això em porta a reflexionar en aquesta carta sobre la sana laïcitat i el laïcisme. El papa emèrit Benet XVI, quan s’adreçà l’any 2006 als juristes catòlics, introduïa una distinció que em sembla molt oportuna. Recordant els principis del Concili Vaticà II sobre la legítima autonomia de les realitats temporals, afirmava que la sana laïcitat per part de l’Església comporta el reconeixement que les realitats d’aquest món frueixen d’una autonomia efectiva i que en conseqüència a l’Església no li toca intervenir per indicar quin és l’ordenament polític o social d’una comunitat. Això seria una ingerència. La seva missió en aquest sentit és d’ordre moral. A la vegada, la sana laïcitat per part de l’Estat implica no considerar la religió com un sentiment únicament individual, confinat a l’àmbit privat. La religió pertany a cada persona, que té una dimensió privada i una dimensió pública; a més, la religió s’organitza en estructures visibles que són presents enmig de la societat; en conseqüència, l’Estat ha de garantir el lliure exercici de les activitats de cada religió tant si són de culte com educatives o caritatives. EL LAÏCISME HOSTIL El papa emèrit advertia que quan té lloc una oposició manifesta a la presència pública i cultural de la religió, dels símbols religiosos, etc., pretenent recloure l’actuació de la religió a l’àmbit exclusivament privat, aleshores ja no es tracta d’una sana laïcitat, sinó d’un laïcisme hostil. D’alguna manera aquesta concepció es converteix en una ideologia que pretén excloure el fet religiós dels àmbits de la societat i generar una societat on la dimensió religiosa o transcendent estigui absent en la vida de les persones i, per tant, coartant un dels drets de l’ésser humà, és a dir, la llibertat religiosa. Més recentment, el papa Francesc va recordar davant els dirigents brasilers, en el marc de la Jornada Mundial de la Joventut de l’any 2013, que “la convivència pacífica entre les diferents religions es veu beneficiada per la laïcitat de l’Estat, que, sense assumir com a pròpia cap posició confessional, respecta i valora la presència del factor religiós en la societat”. Aquesta presència i valoració del fet religiós enmig de la societat a la qual fa al·lusió el papa Francesc és la conseqüència d’aquesta sana laïcitat que ha d’estar en el fonament de les relacions entre l’Església i les administracions. Fruit d’aquest reconeixement mutu es poden seguir bastint ponts de col·laboració i d’ajuda en amplis àmbits de la societat, de respecte per les opcions religioses i també de valoració de l’aportació del fet religiós en la construcció de la societat des dels seus mateixos fonaments. Des d’aquesta sana laïcitat desitjo que les celebracions de la festa major als nostres pobles i ciutats siguin una veritable trobada entre persones i entre institucions, en sana convivència i respecte, en una col·laboració fructífera, en un coneixement i reconeixement beneficiosos per a totes les parts i, en especial, per al poble que tots estem cridats a servir.

La sana laïcitat per part de l’Estat implica no considerar la religió com un sentiment únicament individual, confinat a l’àmbit privat

Sobre la laïcitat i el laïcisme