Soc d’anar descalça i de capbussar-me sencera al mar
Dilluns 14 de setembre de 2020
Tarda
Els dies es fonen com glaçons dins d’un got de cafè. Sortim a caminar amb el frontal. Les nyàmeres, o setembreres, esquitxen de groc canari la riera i algun marge.
És la tornada a l’escola més estranya des que faig de mestra. Al matí, he estat a la porta de baix. Un tapís bigarrat d’alumnes amb mascaretes han anat entrant neguitosos després de passar per l’esprai del gel hidroalcohòlic. Com diu el Sebastià Serrano, professor de lingüística i especialista en comunicació no verbal, “amb la cara tapada no veiem les emocions positives i ens exposem a la por”. Aquest curs, més que cap altre, haurà de ser el curs de les paraules. En un moment en què els nostres infants i joves viuen immersos en el món visual, haurem de fer un esforç per donar valor al llenguatge, cercar els mots més encertats i pronunciar-los amb l’entonació necessària. Acollir-los amb un “bon dia” alegre; no prescindir de cap “si us plau” i “gràcies” amables; regalar paraules boniques que ens facin sentir contents… Els protocols de seguretat ens obligaran a fer les coses de manera més conscient i en el temps de la immediatesa pot ser també una gran lliçó. Malgrat que no ha estat un dia gens senzill, crec que hi hem posat molta energia i il·lusió perquè s’hi trobessin ben acollits, i els seus ulls brillants eren un bon senyal.
Dimarts 15 de setembre de 2020
Capvespre
És el quart any que faig reducció de jornada a l’escola per poder escriure. Em sento molt privilegiada. Aquesta tarda, després de les classes, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, i el vicepresident, Pere Aragonès, han visitat la nostra escola, l’escola Torre Roja de Sant Pere de Vilamajor. S’han reunit amb la direcció i representants de l’AMPA i l’Ajuntament per conèixer com ha anat el retorn a les aules.
El govern espanyol ha aprovat el projecte de Llei de la “memòria democràtica” que representa el reconeixement i la reparació a les víctimes del feixisme. I seran declarats nuls els judicis de la dictadura, com el del president Lluís Companys.
Dimecres 16 de setembre de 2020
Matí
Mentre caminem veiem néixer un nou dia, cobert d’una capa blau cendra, estampada de núvols alts.
Dijous 17 de setembre de 2020
Nit
Llegeixo l’article Escriure amb els peus, de la Tina Vallès, a Vilaweb. Em recorda un altre que vaig llegir dies enrere a Catorze.cat, Amb l’aigua al coll, de la Mar Vallecillos. A mi també m’agrada anar descalça o bé amb sabatilles quan escric; i sí, si puc també em trec l’anell, el rellotge i em despullo de tot allò que em fa nosa. Necessito sentir “el cos lliure per poder deixar-me anar amb les tecles, els dits, el cap.” I sí, Mar Vallecillos, jo no puc banyar-me i no ficar el cap dins del mar. I sempre “he desconfiat de la gent que fa allò de banyar-se només fins al coll, d’on han sortit? Qui són?”
El president Quim Torra ha anat a Madrid a declarar. No és per una pancarta, és per coherència i compromís, unes qualitats que l’honoren.
Aquesta tarda hem sabut que tenim un positiu en un dels grups de sisè. Gran incertesa. Demà el grup i la mestra es quedaran a casa.
Divendres 18 de setembre de 2020
Migdia
El cel rogenc de primera hora ha acabat portant quatre gotes. El 18 setembre de 1714 abdicava la vila de Cardona davant les tropes de Felip V, un fet que el Ramon Gasch i jo vam plasmar a la novel·la Sal roja.
Dissabte 19 de setembre de 2020
Matí
Em llevo aviat i aprofito tot el matí per escriure. Plou entre ullades de sol.
Diumenge 20 de setembre de 2020
Tarda
Al matí hem anat a passejar per Girona, hi havia poca gent i feia sol. Quan marxàvem, ha caigut un bon ruixat.
He acabat de llegir El temps de les cireres de Montserrat Roig. El títol està inspirat en la cançó de Jean-Baptiste Clément. El temps de les cireres és un temps curt i intens, com la novel·la. Una setmana de la vida de la Natàlia a la Barcelona dels anys 70, acabada d’arribar de “12 anys d’exili voluntari a França i a Anglaterra”. En realitat, és un retrat de la ciutat d’aquella època i de la família Miralpeix. El vermell intens de les cireres és desig, revolució… i contrasta amb el gris apagat de la repressió franquista, dels somnis perduts, de la manca de llibertat. Està escrita en una prosa farcida de detalls: colors, olors, sons, trets físics i del caràcter, llibres, quadres, pel·lícules, política, música… I els personatges que retrata són molt sòlids, sobretot els femenins. Llegiu-lo!