Cal conèixer bé totes les engrunes que portes en tu per poder anar fent la tria del que cal descarregar, aquesta és una tasca complicada i requereix l’aprenentatge de tota una vida

Dimecres, 4 d’abril de 2018 Vespre En mi viuen tots aquells a qui estimo i he estimat, els que hi són i els que no, potser, fins i tot, aquells a qui no he conegut, soc la suma d’engrunes de tots ells. Anem creixent a mesura que acumulem engrunes i més engrunes. Algunes són com grumolls, espessos i feixucs, rèmores que ens intenten aturar, provo d’abandonar-les en el camí, les espolso una i altra vegada, però sempre acabo descobrint que no me n’he desempallegat del tot. D’altres són un coixí amorós i flonjo al que m’agrada aferrar-me per sentir-me amanyagada. Cal conèixer bé totes les engrunes que portes en tu per poder anar fent la tria del que cal descarregar, aquesta és una tasca complicada i requereix l’aprenentatge de tota una vida. Dijous, 5 d’abril de 2018 Tarda El dia ha començat entelat d’un gris trist amb la notícia que el major Trapero i la cúpula dels Mossos d’Esquadra eren requerits a judici per l’Audiència Nacional. Al Parlament, el PP i Cs s’han abstingut en la votació per a la creació d’una comissió d’investigació pels atemptats de Barcelona i Cambrils. Molta, molta pudor de claveguera. Però la tarda ha estat benèvola i ens ha volgut alegrar l’existència. La justícia alemanya ha comunicat que deixa lliure a Carles Puigdemont, el nostre president, i nega que hagi comès delicte de rebel·lió. Una estona més tard, el jutge de Brussel·les ha deixat en llibertat els consellers Antoni Comín i Meritxell Serret sense mesures cautelars. I per si fos poc, Bèlgica ha fet saber que investigarà a Espanya pel geolocalitzador del cotxe de Puigdemont. D’això, a casa meva, en diem una bufetada amb la mà plana al mig de la cara. En aquest moment soc immensament feliç! Dissabte, 7 d’abril de 2018 Tarda Fa poca estona he tornat de la quarta Trobada d’Autors de Gregal, l’editorial que publicarà la meva novel·la juvenil. L’acte central ha tingut lloc al Teatre Societat de Massanet. Isabel-Clara Simó ha fet una xerrada sobre l’ofici d’escriure de traca i mocador, un autèntic plaer i un mestratge immens. Molt propera, parlant sense embuts de com veia ella aquest ofici. Ha recordat aquella frase de Picasso, que és per a mi una referència, que diu que la inspiració t’ha d’agafar treballant. Ha insistit en el fet que la literatura és un art i com a tal no ha de ser funcional, ha de fer pensar i sentir. I ha resumit en cinc punts bàsics l’ofici d’escriure. El primer, anar amb els ulls molt oberts per la vida i amb una llibreta a tot arreu. Anotar un somni bonic perquè no es perdi, una conversa curiosa que has sentit, alguna notícia que t’ha sorprès mentre llegies el diari... Un escriptor ha de ser un caçador de paraules, d’expressions, de fets curiosos que es poden presentar en qualsevol moment. El segon, escriure en dos temps, primerament fent una planificació, en el seu cas amb esquemes que marquen tota l’estructura de la història i, posteriorment, escrivint tot allò planificat, que comporta, com és normal, canvis en el programa inicial. El tercer, llegir amb ulls d’escriptor. Procurant aprendre d’aquells escriptors que t’agraden, practicant l’exercici d’intentar copiar-los, un exercici força complicat amb segons quins autors. El quart, escriure cada dia, disciplina, disciplina i disciplina. I el cinquè, autoexigència per revisar i millorar allò que has escrit. Penso en la pila de llibretes escrites amb anotacions i més anotacions, i amb tots els paperets escrits quan no tenia la llibreta a mà. Penso en els fulls enganxats amb cinta adhesiva amb llargues cronologies, o amb els post-its roses en una paret de l’altell marcant tot una història familiar de diverses generacions. En els guions i esquemes. En cada caixa de cartró d’aquelles boniques que obro quan començo un nou llibre i on vaig guardant tot el que anoto fins que la caixa ja està molt plena i arriba el moment de llançar-se a escriure. Penso, també, en el fet de llegir amb un llapis sempre a la mà marcant expressions, fent anotacions als marges o bé passant-les a una llibreta. I penso en l’entrevista que li vaig fer a Jaume Mateu, en Tortell Poltrona, per al darrer número de la revista Vallesos. Gent, terra i patrimoni. Un pallasso autodidacte que va aprendre a tocar diferents instruments seguint el consell del seu amic músic Pep Gol: posar l’instrument a l’entrada de casa i cada vegada, en passar per allà, tocar-lo una estona. Així de clar, passió per la teva feina!

Cal conèixer bé totes les engrunes que portes en tu per poder anar fent la tria del que cal descarregar, aquesta és una tasca complicada i requereix l’aprenentatge de tota una vida

“Soc totes aquelles engrunes que viuen en mi”