La notícia de la Carme Diaby no és, dissortadament, un fet ocasional i aïllat. Per això us demano valentia i compromís: no callem i denunciem

No és fàcil per a un mitjà de comunicació tractar una notícia sobre abusos infantils. En moltes ocasions es cau en el sensacionalisme, l’escarni o es converteix en un serial poc rigorós i amb més intencions per assolir una bona quota d’audiència que de reflectir una dura realitat. Per això, en primer lloc vull felicitar EL 9 NOU per les maneres en la notícia dels abusos que va patir en la seva infantesa Carme Diaby, en especial a l’editorial que es va de dedicar al tema. Carme Diaby, granollerina de 25 anys, va patir agressions sexuals entre els 5 i els 12 anys a mans d’un home que vivia de lloguer a casa de la seva família, que en cap moment va saber interpretar els senyals del martiri al qual era sotmesa. Ara fa un any, Diaby va presentar denúncia als jutjats i va trencar el silenci. Com a professional amb més de 25 anys de treball amb infància en risc d’exclusió social a Catalunya, director de REIR, l’entitat més representativa de la comarca dedicada a temes de vulnerabilitat infantil, i quatre anys com a director de centres de protecció, no vull deixar d’aportar la meva visió sobre un tema complicat i molt dur, que posa en qüestió en l’àmbit personal i com a societat si exercim la demagògia o el compromís. Cal acceptar, en primer lloc, que desgraciadament es donen situacions que vulneren els drets de la infància arreu. I no tan sols de nens i nenes; també de gent gran, dones i persones que són febles a causa de diverses formes de vulnerabilitat... I cal ser clars, sí, també aquí, a Granollers, al Vallès Oriental, a Catalunya. Tota classe d’abusos i maltractaments, de mancances de llar, d’alimentació, d’educació, d’abandonament... Però quan la injustícia es produeix en l’entorn propi és més fàcil tancar els ulls, obviar la realitat i amagar una brutícia sota la catifa que és la més nostra, la més propera. Notícies com la de la Carme Diaby –i tantes altres– ens posen davant el mirall i no ens agrada conèixer que la nostra societat també pateix aquest greuge perquè, en certa manera, ens planteja una incòmoda pregunta: què faig jo? Per això com a societat cal realitzar una gran tasca de consciència. Cal educar perquè el canvi es produeixi a no estigmatitzar la víctima sinó a acompanyar-la per afrontar la situació i gaudir d’una plena inclusió social en llibertat. Posar recursos per viure amb normalitat, oferir eines i suport per superar els fets i ajudar-la a la plena inclusió al ritme que les seves possibilitats ofereix. Moltes vegades m’han dit si als centres de menors de protecció (els CRAE) hi ha nens amb problemes de drogues, delinqüència i d’altres tipologies vàries. Doncs igual que en qualsevol altre col·lectiu. Però els i les menors d’aquests centres són allà perquè han vist eliminats els seus drets fonamentals com a infants. I això no és culpa seva, sinó nostra, de la societat. I la nostra tasca és la de recuperar la seva pròpia confiança en les possibilitats i capacitats que tenen. No sempre és possible fins on voldríem. Les marques que en ells i elles ha deixat la dura situació són molt fondes. Però també cal ser conscients que a títol personal cal no negar la veritat. Que la vergonya que la mateixa societat que hem creat ens fa passar no ens immobilitzi, no ens faci creure que no va amb nosaltres, que la víctima també és culpable o que ja paguem impostos perquè les administracions ho solucionin. També tenim la nostra part de responsabilitat en la situació i la seva solució. I, sobretot, és imprescindible tractar el tema amb el rigor, la transparència i la qualitat amb què ho ha fet aquest periòdic per no convertir un fet inacceptable com a societat, com a pares o mares, com a persones, en una eina per captar nous lectors, de clic fàcil o com a argument d’un serial sobre què va passar i com, fent escarni públic de la víctima, l’agressor, i la gent propera. S’informa, es denuncia i es visibilitza. I, si es fa prou bé, no cal posar més elements a la informació. No oblidem l’existencialisme Heideggerià, que ens recorda que l’experiència passada i la seva consciència obre a la persona al futur... Fem que el present tingui la importància de superar el passat per obrir-nos amb positivitat al futur. I com a educador social, una última reflexió: la notícia de la Carme no és, dissortadament, un fet ocasional i aïllat. Com aquesta, massa. Es produeixen, se silencien per propis o tercers, s’amaguen o senzillament es gira la mirada. Per això us demano valentia i compromís: davant d’una situació d’abús o maltractament a un nen, nena, dona, home, persona gran, animal... no callem, visibilitzem la situació i denunciem. Només així posarem el nostre gra de sorra per una societat més justa, més humana. Deixem d’obviar el que passa a casa de l’altre quan això vulnera els drets bàsics de les persones. Avui per ells i elles. Tal vegada demà per nosaltres.

La notícia de la Carme Diaby no és, dissortadament, un fet ocasional i aïllat. Per això us demano valentia i compromís: no callem i denunciem

Societat propera: demagògia o compromís?