No oblidem que aquests dies les desigualtats per a molts nens i nenes es fan encara més evidents

Som a punt d’arribar a l’estiu, aquesta estació que molts i moltes de nosaltres gaudim amb vacances, bon temps… Aquests mesos, moltes persones tenim la sort de descansar, de ser amb la família, de viatjar… Moltes altres persones no tenen aquesta sort, ja no pas de viatjar, sinó de tenir cobertes ni tan sols les necessitats bàsiques. A més, si hi afegim que la gran majoria que pateixen aquestes mancances a l’estiu són nens i nenes, la situació és encara més greu. Tots els que treballem en entitats del tercer sector som molt conscients que, en aquests mesos, famílies senceres ni descansen ni gaudeixen del sol ni visiten platges ni viatgen o comparteixen, sense les tensions del dia a dia, de la companyia dels qui estimen. Sovint pensem que la nostra realitat és la de la majoria de gent amb la qual compartim dia, carrers i pobles. Tothom no té aquesta sort. I, massa sovint, la sort durant l’estiu per a moltes famílies significa continuar patint per assegurar coses bàsiques com la llar o l’alimentació. Malauradament, quan parlem de famílies, és evident que parlem de nens i nenes. Òbviament, una infància que és la víctima més feble de les situacions de risc d’exclusió social o vulnerabilitat. Fa anys, a una classe de la universitat vaig explicar aquest problema social amb un símil: els nens i nenes no tenen un botó d’On/Off per desconnectar i perdre el dret a veure com es cobreixen les seves necessitats bàsiques fora de l’època escolar. Imagineu no disposar de recursos per a un simple casal d’estiu perquè amb prou feina cobreixen la compra d’aliments o productes de primera necessitat? Imagineu que no hi ha la possibilitat de deixar els nens o nenes mentre es treballa? Una situació que no és nova però que ara, després d’una virulenta situació de crisi econòmica, s’ha reproduït i es fa present amb molta intensitat: el fenomen dels nens de la clau. Entre el 2004 i el 2007, es van anomenar nens de la clau aquells qui amb una edat entre els 8 i els 12 anys anaven a classe o als recursos com els centres oberts o els esplais, amb una clau penjada d’una corda al coll. Era la clau de casa seva, on no hi havia ningú ni ningú no els esperava quan arribaven i ningú no arribaria durant molta estona. Hores de solitud, de menjars pobres i poc saludables, de silenci, d’avorriment, de Play i tecnologia que omplia el buit de sentir-se acompanyat. I no parlem de pobresa severa; parlem de nens i nenes desatesos per la pressió de la nostra societat cap als adults. Que creen mares i pares que no poden tenir cura i oferir l’atenció material necessària als seus fills i filles. Sí, benvolguts lectors i lectores: és normal pensar que no és real, però res més lluny de la realitat que pensar que no existeixen de nou els nens de la clau. I són ben a prop de tots i totes de cadascuna de nosaltres. Fa anys, des de REIR i amb el suport indispensable de la Fundació Probitas, es garanteix atenció i oci saludable amb casals a la comarca del Vallès Oriental. Casals que, bàsicament, tenen l’objectiu de garantir a 80 nens i nenes a qui els perilla qualsevol mena d’atenció i cura, de disposar d’un àpat diari o de la neteja corporal. I els puc dir una cosa? Saben el que és més greu? Que la llista d’espera de l’any passat va ser de 70 infants més derivats dels diferents serveis socials municipals. No oblidem que aquests dies les desigualtats per a molts nens i nenes es fan encara més evidents. El Sol que il·lumina les nostres vacances també il·lumina les nostres mancances. Queda molta feina per fer.

No oblidem que aquests dies les desigualtats per a molts nens i nenes es fan encara més evidents

Sol de vacances (i de mancances)