| 11:00
Opinió

Josep Antoni Coderch i de Sentmenat (Barcelona, 1913 - Espolla, 1984) fou un dels artífexs a donar visibilitat a l’arquitectura catalana de postguerra i de situar-la internacionalment en un pla destacat.

Solament arquitectura

Josep Antoni Coderch i de Sentmenat (Barcelona, 1913 – Espolla, 1984) fou un dels artífexs a donar visibilitat a l’arquitectura catalana de postguerra i de situar-la internacionalment en un pla destacat. S’ha parlat molt de Coderch i aquells que el van conèixer coincideixen a assenyalar el seu temperament turmentat, el caràcter rigorós, exigent, i una manera de ser un punt violenta i en ocasions contradictòria. Un dels seus professors –pel qual sentia predilecció– fou Josep Maria Jujol, deixeble de Gaudí. I s’ha de dir que Coderch també tindria la seva etapa com a professor a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona a partir del 1964.
El 1936 Coderch va treballar a Alemanya en qüestions relacionades amb la patent de senyalització ferroviària; i durant la Guerra Civil espanyola va servir com a oficial de complement a Màlaga, on coneixeria la seva futura esposa, Anna Maria Giménez. Un cop acabada la guerra, el 1940 va treballar una temporada a la direcció general d’Arquitectura, a Madrid, a l’Obra Sindical del Hogar. Aquell mateix any, però, ja muntaria el seu despatx a Barcelona i va ser l’arquitecte municipal de Sitges fins al 1945.
Tot i que tenia influències en tots els estaments oficials, mai no se’n va aprofitar. Era ultraconservador, això sí, però mai no va rebre cap encàrrec del règim: “Solia dir-me el meu pare que un cavaller, un aristòcrata, és la persona que no fa certes coses, encara que l’Església, la llei i la majoria les aprovin i les permetin.” Un parell d’anècdotes, que han referit alguns arquitectes coetanis, diuen molt al seu favor i mostren com Coderch sempre va mantenir un comportament ètic. Després de la construcció el 1962 de l’Hotel de Mar a Calvià (Mallorca) l’aleshores ministre d’Informació i Turisme Fraga el va fer cridar perquè volia felicitar-lo. Coderch va respondre: “Si m’ha de felicitar, que vingui ell a veure’m a mi.” La segona és quan va presentar un projecte que havia de ser validat per l’arquitecte municipal de Barcelona, un element franquista d’allò més corrupte, que es deia Bueno. Aquest li havia posat un fotimer de pegues, tantes que el projecte no obtenia el vistiplau. Coderch se’n va afartar i va dir als col·laboradors del seu despatx: “Aniré a veure’l i l’hi fotré una hòstia, què s’ha cregut aquest cabró!” I va anar fins a la plaça de Sant Jaume i va sol·licitar parlar amb en Bueno a l’Ajuntament. Després d’una hora llarga d’espera, el va rebre: “Hola, José Antonio ¿qué tal?” Coderch no el va ni contestar, li va clavar una plantofada a la cara i se’n va anar tal com havia vingut.
El 1948 Codern projecta la casa Garriga Nogués, a Sitges, de la qual –sense saber-ne l’autor– el prestigiós arquitecte italià Gio Ponti en fa elogis sincers. Va ser membre del Grup R, un moviment arquitectònic d’avantguarda creat el 1951 amb la voluntat d’entroncar amb la tasca desenvolupada pel GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), on també hi havien il·lustres arquitectes com De Moragas, Barba Corsini, Sostres o Bohigas, tot un grup que es nodria de corrents d’avantguarda internacionals. La figura més representativa, que era Coderch, finalment va abandonar el grup: “En un país molt pobre, pretendre fer una arquitectura moderna és inviable, en canvi hi ha una saviesa en l’arquitectura anònima i popular”, deia Coderch.
Va ser el vicecomissari i constructor, el 1951, del pavelló espanyol de la IX Triennale di Milano on Espanya va participar; entre altres elements, hi havia una sèrie de fotografies d’obres de Gaudí, un mural del pintor Joan Miró i es va representar una òpera escrita pel poeta García Lorca. Coderch va rebre la Medalla d’Or i el reconeixement internacional per la seva obra. També aquell mateix any va projectar una de les obres que li donarien més renom, la casa Ugalde, una xalet d’estiueig a Caldes d’Estrac, un projecte per al seu amic l’enginyer Eustaquio Ugalde. Durant la construcció sembla que la visitaven tots dos i quan alguna cosa no els acabava de fer el pes, doncs ho feien esbotzar i aixecar-ho de nou fins que quedés al seu gust. Ni els honoraris ni el temps no comptaven.
El 1954 va projectar un singular edifici d’habitatges al barri de la Barceloneta, conegut com la Casa de la Marina. I, a Cadaqués, va restaurar per a ell una petita casa de pescadors mentre va conrear una bona amistat amb l’artista Marcel Duchamp. Coderch sempre va ser un home de mar, més que no pas de muntanya. Ara, no va parar fins que va reunir els diners suficients per recomprar l’antiga masia familiar de terra endins, al massís de l’Albera, a Espolla (l’Alt Empordà), on passaria els darrers anys de la seva vida.
Van seguir projectes tan importants com la casa Uriach, a l’Ametlla del Vallès (1961); el projecte de la Torre Valentina a Calonge, pel qual va obtenir la Medalla d’Or a l’Exposició Nacional de les Belles Arts; el Premi Delta 1962, per la seva làmpada de sostre; el premi FAD d’Arquitectura per la casa-taller del pintor Tàpies (1963) a Barcelona; el conegut conjunt d’edificis d’oficines Trade, a la Gran Via de Carles III, a Barcelona (1968); l’Institut Francès de Barcelona, al carrer Moià; l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, a la Diagonal… També va ser un gran afeccionat a la fotografia i té instantànies molt superbes de tauromàquia.
Una altra de les seves sucoses anècdotes: la firma americana IBM li havia encarregat l’edifici d’oficines a la via Augusta i des dels EUA el client li va fer canviar les finestres. A Coderch no li agradaven, per tant, va decidir no continuar amb el projecte. El client va venir expressament a veure’l i després de dir-li que li sabia molt greu que ho deixés, ja que coneixia la seva brillant trajectòria com a arquitecte, li va acostar un xec en blanc per pagar-li els honoraris fins aleshores:
–Posi vostè mateix la quantitat que consideri justa.
Coderch va agafar el xec, el va estripar davant d’ell i li va dir:
–Els Coderch no estem en venda.
EL LLEGAT DE CODERCH
A SANT FELIU DE CODINES
Durant la postguerra, la mare de Coderch va patir tuberculosi i amb les filles es van estar a la casa de Can Deu del Veïnat de Sant Feliu, on hi va anar per fer repòs i es va restablir.
Tal com ha publicat l’amic i arquitecte santfeliuenc Joan Umbert i Macià a la desapareguda revista La Pinya (1985), la primera obra de Coderch per la nostra contrada data del 1952, i són “les cavallerisses de la finca Prat de Baix, propietat del seu amic Marcello Leonori, arquitecte titulat per l’Estat italià, però que per treballar aquí encara no tenia el títol convalidat. La col·laboració va ser més formal que no pas real, ja que Coderch es limitava a signar els projectes del seu amic que no a intervenir directament en l’obra”. Després vindria la casa Paricio, situada a la cruïlla dels carrers Joncar i Jacint Verdaguer (1961): “Les limitacions del solar, amplada i orientació, determinen que les façanes de l’edifici se situïn alineades als vials i a la part alta del solar, deixant el jardí a la part solella.” “Coderch integra amb mestria la casa a les tipologies existents al carrer Joncar, mitjançant un acurat mur que dóna, alhora, continuïtat a la trama urbana i intimitat al jardí.”

Mur exterior de la casa Paricio a Sant Feliu / ARXIU PAZ+CAL ARQUITECTURA

I Coderch, auster amb la mena de materials emprats, dona a les seves obres un caràcter elegant, exquisit. Expliquen els seus col·laboradors que al seu despatx hi tenia una pissarra on hi anotava el nom dels industrials amb qui no tornaria a treballar més perquè n’hi havien fet alguna, cosa impensable que avui dia un arquitecte ho pogués fer, ja que més aviat són ells els qui estan supeditats als industrials. En canvi, aquells que complien les seves expectatives, com és el cas del paleta Ramon Tartera –que seria el mestre d’obres de les cases de les seves germanes– els respectava per sempre més. Coderch valorava els homes que sabien el que era l’ofici i per ell sentia admiració i els tractava exquisidament.
Al Serrat de les Moles s’hi troba la casa construïda per a la seva germana Fermina, el projecte data del 1971. “L’habitatge es desenvolupa segons un tipus o idea arquitectònica preconcebuda i que havia anat experimentant en altres indrets. Les articulacions entre les diferents àrees de l’habitacle (estar, dormitoris, serveis) són emfasitzades per augmentar la complexitat formal del conjunt. Persistència en l’ús del totxo, finestres en angle, volumetria acoblada al paisatge, mediterrània… Són indicadors, una vegada més, de la poètica de Coderch.”

Interior de la casa Fermina Coderch a Sant Feliu / AIRBNB

I la casa de la seva germana Mercè, un projecte del 1973 de l’estudi Coderch, que duu la rúbrica del seu fill Gustau. La casa Balanzó, al capdamunt del carrer Bassella, és “un habitatge de programa reduït, abocat a les vistes que des d’allà s’albiren. Particularment interessant és la relació entre l’espai interior i l’espai exterior, que es resol mitjançant un porxo delimitat per uns murs que, perllongant-se més enllà de la línia envoltant de la casa, fa que la interrelació interior-exterior es produeixi d’una manera gradual.”
Quasi al final dels seus dies Coderch va explicar a l’arquitecte Oscar Tusquets que el va anar a visitar: “Trias Fargas em va dir si acceptaria la Creu de Sant Jordi i li vaig dir que, si me la mereixia, que s’arrisquessin que jo no l’acceptés i que, si no me la mereixia, que no me la donessin.” Genial, com de costum, en Coderch!