La solidaritat veritable és la que no fa soroll i va per feina

Fer coses pels altres –l’amor, en resum– treballa en silenci / il·lustració: Abram Games (1914-1996) La solidaritat que més m’agrada és la invisible. La que no es percep per ulls externs, evidentment, no per qui la rep, que la veu i la nota i l’agraeix. La solidaritat veritable és aquesta, la que no fa soroll i va per feina, la que no busca titulars sinó recollir fang, la que no necessita cap portada, cap micròfon, cap altaveu. N’hi ha ben poca, d’aquesta, i molta de l’altra. I l’altra, que segur que també fa una mica de servei, desmereix la bona. L’ajuda, fer coses pels altres –l’amor, en resum– suposo que treballa en silenci. O a mi m’agrada més si treballa en silenci. Si espera treure rèdit de les coses que han de néixer des de l’empatia i la incondicionalitat, aleshores no és ni empàtica ni incondicional. A veure, que se m’entengui: no cal anar rebent cops ni tancar la boca ni anar somrient a tothom ens digui el que ens digui, perquè, és clar, l’estimem molt. No, no va per aquí la cosa. Vull dir que, si fem les coses perquè volem que ens donin les gràcies o que ens reconeguin, les estem pervertint una mica. Posaré un exemple i no té pas a veure amb el tema de València, tot i que el tema de València i la solidaritat real, profunda, de tu a tu, que s’hi ha viscut hauria d’acaparar tots els titulars en lloc dels milions d’euros enviats pels polítics o les acusacions mútues entre uns i altres mentre fan la viu-viu i aquí no dimiteix ningú. He ajudat una persona en un tema. Jo i altres persones, certament; però penso que jo soc qui l’ha ajudada més. De llarg. N’estic convençuda. I sento que ho he fet ara i en el passat i no una vegada sinó moltes. L’he ajudada, doncs, a aconseguir un objectiu i, un cop l’ha aconseguit, a mi, en privat, m’ha donat les gràcies, però en públic se n’ha oblidat. Ja veieu per on vaig? Us seré sincera: em va saber greu. A veure… que ja sé que no ho feia per això, jo, sinó per ajudar aquesta persona genuïnament, però la vaig ajudar –i molt– i, escolta, un “gràcies” en veu alta… no costava pas tant. I encara més quan –ai, amiga, aquí va fer mal la cosa– va donar les gràcies en veu alta a gent que jo creia, personalment, que l’havien ajudat bastant menys que jo. I quina minienrabiada, quina tristesa menuda així instal·lada, burxant… Quina cosa més absurda, oi? Si la solidaritat que m’agrada més és la invisible, si l’ajuda i l’amor han de fer feina i no soroll… aleshores per què el no-reconeixement molesta tant? Doncs perquè som humans, és clar, i perquè ens agrada que ens mirin i que ens diguin que ens han vist allà, ajudant. No és aquest el motiu principal, certament, però és un motiu. Vaig estar temptada de dir-li a aquesta persona que m’havia sabut greu que no em mencionés als títols de crèdit de la vida, però després vaig concloure que la seva alegria per haver aconseguit la fita valia molt més que la meva minienrabiada. No li vaig dir res. La política –la de veritat, la de primera línia– no hauria de regir-se per aquest principi? Si el benestar dels altres es dona, ja en tinc prou. Si ajudo, encara que ningú no ho sàpiga, només la persona a qui li faig costat, ja en tinc prou. Si la vida fos un joc de solidaritat i no de vanitats, quina meravella! Soc vanitosa, no m’estic posant per sobre de ningú, al contrari. Deixo aquí, per escrit, que admiro la gent –que no sé qui són, és clar, perquè ho van fer bé de veritat– que ajuda sempre que pot la gent que ho necessita sense esperar titulars ni reconeixements. Gràcies als voluntaris de debò de la tragèdia de la DANA i gràcies a la gent anònima, tota, que cada dia fa del món un lloc una mica millor. Encara n’he d’aprendre molt, però he començat les classes. Els polítics no saben ni que l’escola existeix.

La solidaritat veritable és la que no fa soroll i va per feina

La solidaritat invisible