Som allò que escrivim i escrivim allò que som

Dimarts 24 de desembre de 2019 Nit Tots tenim estampes de pel·lícules i d’anuncis gravats al cervell. Imatges que condicionen la nostra manera de veure el món i d’entendre’l. Les festes nadalenques en el meu imaginari van aparellades al famós anunci de torrons del “vuelve a casa por Navidad”. Soc una bleda assolellada, ho reconec. I com tothom, em repeteixo aquelles frases que tots diem per dir i que no ens acabem de creure del tot: “Qualsevol dia és Nadal si estem junts!”, “tant és el 25 com el 27 de desembre”... Però val a dir que, encara que estigui bé, que no estigui gaire lluny, veure arribar el teu fill quan la taula ja és a punt per celebrar la Nit de Nadal ha estat el millor regal d’aquests dies. Dijous 26 de desembre de 2019 Nit Si hi ha una cosa lligada a la família de la meva mare és el dia de Sant Esteve. Mantenir les tradicions no sempre és possible i a vegades tampoc té cap sentit, val la pena quan aquestes tradicions continuen fent-nos feliços, si no, són “rècords inútils”, que diu algú que m’estimo molt. Fa 54 anys que celebrem junts el dinar de Sant Esteve sense que l’hàgim deixat de fer un sol any. Al llarg d’aquest temps hem canviat cinc vegades la ubicació de la festa, sempre a casa d’algú de la família, cosa gens senzilla, ja que aquest any ja hem sigut 40, de tres generacions diferents; els avis, motor de la trobada durant molts anys, ja fa temps que no hi són. Durant tot aquest temps, com a totes les famílies, hi ha hagut de tot: naixements, morts, separacions, noves parelles... No som una família perfecte, tots tenim els nostres defectes i ens els coneixem bé, però ens continuem reunint per celebrar aquest dinar, perquè, malgrat tot, estar junts ens fa feliços. Segurament per això, tots fem caps i mànigues per no faltar a la trobada. Divendres 27 de desembre de 2019 Tarda Fa una bonança sorprenent. Caminant pel bosc observo els romanins i les argelagues florits, fins i tot hi ha algun espàrrec que s’ha atrevit a treure al cap, fets propis de la primavera. Però és clar, fa dies que voregem els 19 graus de màxima, una temperatura no gaire normal per a l’època, ara que acabem de començar l’hivern, quan de normal estaríem al voltant dels 10 graus. Aquests dies de vacances és un bon moment per passar hores llegint al meu raconet de la cuina. Sota el llum càlid que il·lumina la petita taula del costat del radiador arribo a les darreres pàgines de La vigília de Marc Artigau, la novel·la que va rebre el Premi Josep Pla d’enguany. En acabar, assaboreixo aquella enyorança que se sent quan has gaudit d’un bon llibre. I l’apunto a la llibreta gris perla. Sempre ho havia volgut fer, i des de l’any 2017 anoto tots els llibres que he llegit, amb la data en què els he acabat a la llibreta platejada, i a alguns, només alguns, hi poso un asterisc al costat, són aquells que d’una manera o altra m’han captivat especialment. Una història explicada en primera persona sempre transmet una més gran proximitat, si el narrador és algú que escriu, fa que encara em resulti molt més proper. Artigau ha tramat una estructura original on els contes que escriu el protagonista per a la ràdio es van intercalant amb la seva vida, marcada per un germà especial marcat per un fet traumàtic, que és com si fos un nen gran. I l’encàrrec de novel·lar la vida d’una desconeguda, proposta que acceptarà pels diners. I sense adonar-se’n les dues línies narratives acabaran sent una de sola, salpebrada pels contes, el capítols avancen de la Z inicial fins a acabar a la A. I la primera i la darrera pàgina tanquen el cercle alfabètic, perquè, com ens diu l’autor: “És impossible destriar el que un escriu d’allò que un viu.” Segurament perquè som el que escrivim. Diumenge 29 de desembre de 2019 Vespre Tot té sentit en funció de l’escala amb què es mesura. Hi ha dimensions de tristesa, com hi ha cafès curts o llargs. Quan era petita em feia una ràbia terrible que la meva mare em digués allò de “pensa que n’hi ha de pitjors” i jo m’indignava sobradament, no podia concebre per què aquella pena d’estar per casa no podia tenir la categoria d’una pena immensa. Amb els anys he après a relativitzar, a sortir caminant del meu problema, mirar-lo d’un tros lluny i donar-hi la importància justa. Escoltar algú que té un fill fent de periodista a un país en guerra et situa i et fa fins i tot sentir-te egoista d’haver desitjat tant poder compartir aquests dies amb els meus.