Al matí, quan tots han marxat començo a plorar desconsoladament. I ploro i ploro, ploro per tot el neguit acumulat, per la por que he passat

Dilluns, 1 d’octubre de 2018 Nit Encara avui m’esglaia el record: Passo la tarda del dissabte 30 de setembre a La Fàbrica, el nostre punt de votació, amb molts dels meus veïns. Compartim jocs, sopar i neguits. Marxo passada la 1, tot està tranquil. Al matí, a quarts de 5 ja soc allà. Els que hi han fet nit es van despertant i ho deixen tot net i endreçat. Esmorzem junts. Plovisqueja, l’atmosfera està carregada de neguit i il·lusió. Em demanen si vull presidir una taula, no han arribat les citacions per formar les meses electorals. M’envaeix una estanya sensació d’emoció i responsabilitat. Arriben les urnes entre aplaudiments desbocats i entro cap a dins amb l’organització. Ens expliquen que hi haurà un cens universal i com anirà tot plegat. I comencen els problemes, el sistema informàtic no funciona. Els tècnics fan caps i mànigues per restablir la comunicació. Els veïns fan llargues cues per votar amb un civisme aclaparador, deixant pas a la gent gran i als que no estan en condicions d’esperar. El neguit és continu, entrem alguns vots al sistema i altre cop ens clausuren la pàgina. Els informàtics ho resolen i continuem. La gent ens porta menjar, però no vull parar, pateixo per si no puc registrar tots els vots. La Carme de Can Duran ens porta garrapinyades casolanes, van perfecte per matar el cuc. Els de casa no es mouen de la porta, estan allí, amb el poble, pel que calgui. Sé que estan patint. No hi vull pensar, ara no puc. Arribaven les notícies i ens amara la perplexitat i l’astorament. No vull escoltar res. Haig d’estar concentrada, sé que em posaré més nerviosa i la cua és inacabable. Alguns ploren quan aconsegueixen votar; una dona es desmaia i ha de ser atesa; altres volen una fotografia del moment; molts ens donen les gràcies emocionats... A mesura que passen les hores, ens assabentem que hi ha hagut moltes més càrregues. Estic molt angoixada, no sé si podrem aconseguir que tothom pugui votar; la gent fa hores que fa cua i s’ho mereix. La tensió és absoluta i la connexió a la xarxa s’interromp constantment i els informàtics volen per solucionar cada nou entrebanc. A cada moment l’ambient és més tens, les imatges de la policia carregant arreu han aconseguit el seu afecte. Tinc por, però quelcom dins meu em diu que haig de mantenir el cap clar, que ara no m’ho puc permetre. I continuem i la gent vota, un darrere l’altre. I a partir d’una hora el desassossec ja és absolut, les darreres notícies diuen que els tenim molt a prop. Una estona abans de les 5 tanquem el punt de votació. No volem perdre els vots que hem pogut aconseguir i ni que la gent pregui mal. I marxem cuita-corrents amb els cotxes i les urnes. No ens podem quedar a fer el recompte. Marxem per la porta del darrere com fugitius. Vaig sola al meu cotxe amb l’urna plena. Tinc por. Per sort, aviat ens reunim tots en un punt acordat. Envio un missatge al meu home: “No patiu, estic bé. No puc dir on sóc.” I desconnecto el mòbil. I passem hores fent el recompte, estic molt cansada. Però ho hem aconseguit i ens abracem emocionats. Passades les 11 de la nit arribo a casa. Estan molt preocupats. El tap que m’he autoimposat està a punt de rebentar. M’assec amb ells al sofà, però no soc allà. No puc dormir, l’excitació no m’ho permet i el tap continua aturant tot el que sento. Al matí, quan tots han marxat començo a plorar desconsoladament. I ploro i ploro, ploro per tot el neguit acumulat, per la por que he passat –pels meus i per mi–, per la violència que ha castigat el poble, ploro i ploro i no puc deixar de plorar. Dimedres, 3 d’octubre de 2018 Tarda Estimar o ser estimat? Un dels personatges de L’escopeta de caça afirma que “no podent suportar el dolor d’estimar, ha buscat la felicitat de ser estimada”. Aquesta novel·la breu de Yasushi Inoue comença amb un poema en prosa que descriu la visió que ha tingut l’autor d’un home que passeja amb una escopeta de caça. El protagonista escriu a l’autor dient que ell és l’home del poema. A continuació, coneixem la història d’amor d’aquest home a partir de tres cartes que li van adreçar: l’amant, la filla d’aquesta dona i la seva esposa. I descobrim aquesta relació adúltera i el protagonista des d’aquestes tres òptiques femenines que fan un relat íntim, en primera persona, del més profund dels seus sentiments. És un llibre breu que cal llegir sense pressa per poder assaborir cadascun dels matisos de les seves delicades paraules.

Al matí, quan tots han marxat començo a plorar desconsoladament. I ploro i ploro, ploro per tot el neguit acumulat, per la por que he passat

Som allò que recordem