Com tothom, hi va haver un temps en què jo era molt més impulsiva i no sempre entenia la meva mare

Dilluns 5 d’agost de 2019 Vespre Fa una calor enganxosa i sufocant. El termòmetre s’enfila sense compassió i tot allò que respira es mou a la recerca d’un bri d’aire fresc, un bany vivificador o una beguda refrescant. Amb aquesta ambientació, no se m’acut un lloc millor per estirar-me a llegir que sota les frondoses branques para-sol de la mèlia del jardí. Andrea Camilleri resumeix la seva novel·la El vestit gris com “una història conjugal, una història d’amor i mort en l’àmbit d’una parella”. Aquest no és un llibre de la sèrie del comissari Montalbano, tot i que té una dosi d’intriga i els seus protagonistes comparteixen amb ell el seu lloc de residència, viuen en una torre a la província siciliana (inventada) de Montelusa, que en realitat és Ragusa. D’aquest llibre, m’ha interessat especialment com Camilleri tracta els sentiments i les emocions. I tots els interrogants que, en certa manera, ens planteja de la mà dels protagonistes, en Febo Germosino, un seixantí que afronta la jubilació, i la seva esposa, l’Adele, una femme fatale, uns 25 anys més jove. Com encara un alt executiu d’un banc sicilià la jubilació? O com encararíem la nostra jubilació? Fins a on estaríem disposats a aguantar en el matrimoni per mantenir l’statu quo? Què és prioritari: la zona de confort o l’amor? Què té més importància: l’amor o la possessió de l’altre? Com reaccionaríem davant del diagnòstic d’una malaltia greu? L’engany ens ajuda a viure més feliços? Coneixem realment la nostra parella? Aquestes, i moltes altres, són preguntes que qualsevol de nosaltres es pot fer i amb les quals se’ns interpel·la amb aquesta novel·la. Dissabte 10 d’agost de 2019 Aquesta tarda he pujat caminant fins al turó de Sant Elies. No les tenia totes, d’ençà de la caiguda, el màxim que havia fet eren caminades d’una hora, o poca cosa més. Hi he estat dues hores, anat per dreceres. La dificultat és més pel desnivell, de quasi 700 metres, que pels quilòmetres. Ha estat una prova important i l’he superat la mar de bé. He pogut constatar que, tal com deia el traumatòleg, la recuperació del tipus de commoció que vaig tenir anava dels sis als vuit mesos. Aquest agost farà mig any de la caiguda. Pràcticament ja no se m’adorm la cama esquerra i el cansament ha anat a molt menys. Em sento feliç d’anar tornant cap a aquesta tan preuada normalitat. Viure a menys de mitja hora a peu del Parc Natural del Montseny és tot un privilegi. Dins del bosc els problemes es fan petits, el silenci ho envaeix tot, tan sols el cant d’algun ocell l’esquinça. Els peus es mouen per inèrcia i quedo immergida dins la natura. Algun tàvec em segueix el rastre, m’hauria d’haver posat pantalons llargs. Les móres encara són verdes. Un conill travessa el camí. Les herbes del camí són polsegoses, clamen pluja. Els pellons de castanya verds pengen de les branques com arracades. Sopar tocant al cel, acompanyada de la família, i beure un vinet mirant els estels és un regal preciós, malgrat que no hagi tingut la sort d’observar cap estel fugaç, és una mica massa aviat. Però els Perseids ja m’han concedit el desig. Diumenge 11 d’agost de 2019 Migdia És l’aniversari de la mare, en fa 68. N’ha viscut de tots colors, però es mira la vida amb optimisme, intentant treure’n el millor partit. A mesura que passen els anys, més admiració em desperta i més m’agrada assemblar-m’hi. Com tothom, hi va haver un temps en què jo era molt més impulsiva i no sempre l’entenia. Ella em repetia allò de “val més el que es calla que el que es diu”. I a mi, les paraules em cremaven a la gola. He après tant de tu, mare... i em queda tant per aprendre. Em preocupa no saber cuinar com tu els cargols a la cassola, els menuts, les conserves...; no saber trasplantar, podar i tenir cura de les plantes; no ser capaç d’arreglar-me la roba sense fer un nyap; no conèixer com es fa el compostatge amb les deixalles orgàniques, per fer adob vegetal; tenir temps per escoltar tot el que encara no m’has explicat; apuntar tot el que m’expliques de la família perquè no se m’oblidi, ara que ja ets el vestigi de la memòria del nostre clan, la matriarca; no saber amarar-me prou de la teva filosofia de vida... I em preocupa, per sobre de totes les coses, saber que no seràs eterna, per això, espero gaudir durant molts anys de la immensa sort de tenir una mare com tu i que en visquis tants com la iaia de Tai Tai.

Com tothom, hi va haver un temps en què jo era molt més impulsiva i no sempre entenia la meva mare

Som amos d’allò que callem i esclaus d’allò que diem