Les converses neixen quan menys les busques, brollen de la necessitat de parlar i ser escoltat

Dimarts 10 de setembre de 2019 Tarda Plou, el vent despentina la pluja i, tot i el paraigua, arribo a casa mig molla. Vaig per feina, no em puc permetre no ser sistemàtica, si no la reducció de jornada no em serviria per a res. Engego l’ordinador i començo a treballar. És el migdia, ja fa una estona que hi estic posada quan sona el telèfon. Una mestra de l’escola, una amiga, em diu si hi puc anar, estan celebrant el seu aniversari. Ho deixo tot. Pujo al cotxe. I en cinc minuts soc allà, amb els meus pantalons d’estar per casa, les bambes i una samarreta. Em fa feliç que hagi pensat en mi. Val la pena aturar màquines una estona i després tornar-s’hi a posar. No ho puc evitar, m’agrada sentir-me estimada. Nit Continua plovent. Una corrua de cuques de llum amb paraigües avancem en la foscor per la carretera. Caminem decidits, encara que més pensarosos i amb menys ganes de cantar que altres anys. Hem sortit a fer la ja tradicional marxa de torxes de la vigília de la Diada. No, no ens quedarem a casa. No ens hi quedarem malgrat que ens sentim decebuts, cansats, tristos, emprenyats... No ens hi quedarem perquè sabem el que no volem i perquè tenim clar aquell missatge de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano: “Al cap i a la fi, som el que fem per canviar el que som.” Per això, perquè som el que fem per canviar el que som, no em penso quedar a casa, encara que plogui. Sortiré mentre se’ns negui el dret a decidir el nostre futur com a poble; mentre tinguem gent jutjada, tancada i a l’exili injustament; mentre no es respecti la meva llengua amb tots els seus drets; mentre es vulneri la llibertat d’expressió... Mentre tot això passi, continuaré sortint al carrer perquè no em vull conformar amb aquesta pseudodemocràcia. Dimecres 11 de setembre de 2019 Matí Les converses neixen quan menys les busques, brollen de la necessitat de parlar i ser escoltat. Quan el teu fill petit té ganes de parlar, tant és l’hora que sigui, l’has d’escoltar perquè aquesta estona robada a la nit és més reparadora que una hora de son profund. Capvespre La massa humana ha tornat a sortir al carrer per regenerar-se. Té tants caps com una medusa. Batega amb un sol cor. Crida, canta, esbufega de calor, sosté una estelada gegantina mentre es lamenta de les ocasions perdudes... I amb aquesta catarsi es vivifica, i recupera esperança. Està ferida, pateix, però sap que ha de ser forta. S’atansen dies difícils i tots sabem que ella és l’única que hi pot plantar cara. Dissabte 14 de setembre de 2019 Tarda Rebo un acudit del meu fill gran des de l’altra punta del món. Em fa riure i m’estova. En la imatge es veuen dues pantalles d’ordinador que il·lustren els dos grups en què es divideix la humanitat. A la primera, hi ha poca quantitat de carpetes i estan alineades impecablement a l’esquerra de l’escriptori. A la segona, carpetes i documents són un garbuix d’asteroides bagant per l’espai. No cal que us digui que jo no soc del primer grup, endreço sovint, però, incomprensiblement, les coses cobren vida i tornen altra vegada on els ve de gust. Què hi farem! Al cap i a la fi, el més important és ser-ne conscient. Diumenge 15 de setembre de 2019 Migdia Malgrat que serà el sisè any que es dramatitzen algunes escenes de Confidències d’una reina a la festa del Vilamagore, encara m’emociono als assajos escoltant a aquells personatges que un dia vivien dins del meu cap. Capvespre He començat a llegir El primer piteu de l’Alfons Cama, una novel·la històrica situada al segle XIV. Acompanyaré l’autor a la presentació a Santa Maria de Palautordera el 4 d’octubre. M’agrada atansar-me a les novel·les sense informació prèvia, cercar-la quan hi soc pel tros o bé al final. D’aquí la meva sorpresa. Tenia entès que un piteu era un drap o teixit. No ho havia relacionat, en cap moment, amb el gentilici de Poitou, la regió de França. I encara no sé per què. Podeu pensar que era prou evident, però no hi vaig caure. A la pàgina 84, ensopego amb “[...] en Guillem de Peitieu. El primer trobador. Un home ben particular que va viure fa més de dues centúries.” I em recorda, inevitablement, a Confidències d’una reina. En un principi el títol era “El Trobador”; en honor a Guillem IX d’Aquitània, conegut com el primer trobador en llengua occitana; al seu besnet i fill de Peronella, Alfons I, primer comte-rei de la Corona Aragonesa; i a Guillem de Vila-rasa, el trobador de ficció de la meva novel·la.

Les converses neixen quan menys les busques, brollen de la necessitat de parlar i ser escoltat

“Som el que fem per canviar el que som”