| 09:30
Opinió

S’ha d’obrir el debat, tan serè com es pugui, sobre si les vacunacions haurien de ser obligatòries

La ‘sopa de virus’ i les estretors de la sanitat

La sala d’espera del CUAP de Granollers, on durant les darreres setmanes han augmentat les urgències respiratòries, aquest dijous al matí
La sala d’espera del CUAP de Granollers, on durant les darreres setmanes han augmentat les urgències respiratòries, aquest dijous al matí / foto: Griselda Escrigas

Els sanitaris han anomenat sopa de virus la situació epidemiològica d’aquests dies en què es multipliquen els contagis de bronquiolitis, covid, grip i refredats. Des del pont de la Puríssima, els problemes respiratoris tensionen els CAP i les urgències dels hospitals, fins al punt que la mascareta ja és obligatòria a tots els centres sanitaris de l’Estat des de dimecres, una mesura que la Generalitat va avançar a Catalunya uns dies abans.

Mirar pel retrovisor pot ser contraproduent per avançar, però l’impacte de la pandèmia de la covid va ser tan profund que caldria refrescar lliçons i evidències d’aquells mesos del 2020 i el 2021. En primer lloc, cal conscienciar-se que els contagis de la grip d’ara estan molt per sobre dels tres anys anteriors, que els casos s’han multiplicat a tots els grups d’edat i que s’ha fet tard –o no s’ha pres prou seriosament– l’eina de les vacunes per evitar-ho. És molt preocupant que al Vallès Oriental només s’hagi vacunat un terç de les persones que ho havien de fer per la seva condició de risc per edat o perquè pateixen altres malalties. Les vacunes són instruments clau de salut pública i van ser la palanca per tòrcer el braç de la covid. Tot i que sigui espinós, s’ha d’obrir el debat tan serè com es pugui sobre si les vacunacions haurien de ser obligatòries. Ara mateix és obvi que les recomanacions i les campanyes de conscienciació no estan fent prou forat.

Però és que la sopa de virus també ha tornat a fer palès les estretors del sistema sanitari de l’Estat. Les competències de salut estan transferides a les comunitats autònomes i no n’hi ha cap que hagi estat capaç de contenir l’allau de malalts. Això evidencia dos problemes estructurals comuns. Per una banda, que la població cada cop és més longeva, el que vol dir més feble contra les epidèmies, i, per altra banda, que hi ha una manca de sanitaris per atendre onades de malalts com la d’aquests dies. Tot i que a Catalunya ja s’estan fent algunes passes, és necessari aprofundir en l’adaptació del model sanitari als nous temps, uns canvis en què la ciutadania també tindrà deures a fer i no només una llista de drets.