Cada estiu planifiquem una trobada familiar complerta a la fresca, sota els pins, sempre a prop de l’aigua

Cada estiu planifiquem una trobada familiar complerta a la fresca, sota els pins, sempre a prop de l’aigua. Serem molts, però no sabem exactament quants: cosins, germans, parelles noves i parelles velles, familiars de familiars, barregem llengües i nacionalitats, ideologies i tendències però som família. I això ens uneix. Escollim platja, hora i aportació culinària de cadascú. El menjar és important en la nostra família. Arribem a peu de platja. Ens saludem caòticament. La secció oriental prové de Taiwan: la dona del meu cosí, ell català professional de la imatge i so i reconduït a xef del seu restaurant pizzeria al centre de l’illa, ella originària d’un poble nòmada a prop de Taipei i una nena mescla perfecta de la combinació. Barregen el català, el xinès i l’anglès depenent de com es combinen entre ells. Porten com a convidades la germana d’ella i la mare. La primera va aterrar a l’illa fa dos dies, de visita, després d’uns quants anys d’estar instal·lada a Nova York, jove millenial d’esperit aventurer, i la mare, tradicional en aspecte i formes, només desprèn un “hello” que romandrà fins a acomiadar-se amb els ulls ben oberts, el barret que barri el pas del sol, un agraït somriure i un gest de reverència en cada mirada. Desembarquem tots els productes elaborats de cada cuina: pastís de carbassí autèntic, truita de mongetes amb botifarra negra, nuggets casolans, pa amb farina de xeixa, tomàtigues de l’hort collides abans de sortir de casa, salses de curri amb llenties i hummus, i uns sandvitxos frescos. Una altra parella entra en escena: català amb colombiana. Són els encarregats de la beguda: uns Sanfranciscos ben fresquets amb glaçons triturats. Es despleguen amb força les estovalles que uneixen el multitudinari grup, mentre arriba l’última combinació: mallorquí i catalana amb fills, els més nadius de l’illa. Bé, nadius nadius també es podria discutir perquè els joves provenen de sang romanesa i xinesa i el pare, l’únic del grup d’autèntica sang mallorquina amb cognom Alemany, té un aspecte molt anglès, una edat invertida on el compte d’anys li funciona al revés i un accent tan tancat que si parla de pressa pots confondre’t amb el suec i, per acabar-ho d’adobar, només pot anar a platja quan ja no hi ha sol per salut. Segurament per això és un fan incondicional de la nit i la música tecno. Veig el panorama i no sé en quin idioma dirigir-me als comensals. Un caos de bromes, riures i un ukelele són la barreja perfecte per a la trobada. Dispersió en grups naturals, sigui per l’edat física, la mental o les afinitats. Desapareixen els joves i petits per fer el ritual bany de posta de sol. Jo em desvio amb la Montse, la catalana, amb el nom que vincula la família amb la muntanya, un centenar d’anys d’història d’unes germanes nascudes al Poble Sec de Barcelona que el destí les va portar fins al capdamunt de la gran muntanya on l’avi conduïa el desaparegut telefèric aeri amb cabines metàl·liques grises i l’àvia i les germanes en regentaven el bar. El pas del temps va portar una d’elles a l’illa, com a Jaume I el Conqueridor. En aquest punt tornem al present: el sol comença a baixar i na Montse i jo entrem a mar des d’una entrada de pescadors. Un cranc gros s’escola entre les roques. Nadem i xerrem. Deu anys que ens separen no són res més que un petit detall. Tornem sota els pins. Tornen també els joves. Les iaies preparen una taula de comensals com si l’escenari fos talment el de casa, amb tot detall a taula. Només un bri d’aire, el so de l’ukelele i la veu de les més joves amenitzen la vetllada. Es fa ben fosc i no canvia res. Continuen els riures i la gresca. Els taiwanesos sempre porten obsequis, sempre. En cada trobada, el taiwanès t’oferirà un detall i un somriure. Són unes delícies de pinya i dolços de mongeta i bombons. Apareixen els esperats gelats artesanals protegits amb caixes tèrmiques: crema catalana i ametlla crua, elaborats per a l’ocasió. Amb el modern foc de nit, la llanterna dels mòbils, tanquem la vetllada. Ens decidim a fer la foto de grup, quasi sense llum. Recollim el campament gairebé a les fosques. Més abraçades i rialles –crec que he repetit petons... “la nit em confon”, que deia algú amb poques llums. Bona nit família, un any més!

Cada estiu planifiquem una trobada familiar complerta a la fresca, sota els pins, sempre a prop de l’aigua

Sopar d’estiu a la fresca