No hi ha manera de convertir algú que és individualista en un jugador d'equip

Un sopar en què es divideix el compte a parts iguals és revelador de quina pasta està feta la gent Hi ha situacions senzillíssimes que permeten veure de quina pasta està feta la gent que t’envolta (perquè n’hi ha de tous com la plastilina però n’hi ha que tenen la cara de marbre). Sempre es diu: mira com tracta els cambrers i et diré com és. Doncs encara hi afegiria un altre moment revelador: un sopar en què es divideix el compte a parts iguals. D’entrada, hi ha qui troba que l’educació més elemental t’obliga a no demanar els plats més cars de la carta, i menys demanar-los per a la canalla. Tot seguit ve el moment de negociar què triem, si compartim o no i, si és així, com repartim els plats perquè no hi hagi qui arrasi a la primera ambostada ni un pobre que es quedi afamat. És trist quan ningú no gosa picar dues croquetes perquè s’ha demanat la ració d’un pinsà. I si fins aquí hi ha hagut quòrum (com més confiança hi hagi, menys incomoditats hi trobareu) llavors falta el món del vi, terreny adobat per als fanfarrons. D’altra banda, hi ha qui pensa que el restaurant és el lloc perfecte per escollir plats extraordinaris i que, com a ocasió especial, no cal mirar-s’hi prim. Admetrem que, fins i tot si genuïnament aquest és el sentit de demanar més plats i més cars, és difícil pensar que el foodie, que tant s’ha mirat la carta, no s’hagi fixat en la columna on es marquen els eurets. Però què carai, és festa! Imaginem que el desajust de criteris entre comensals passa un dia; tu et diràs que deu ser casualitat. Posem que passa sovint, però t’estimes molt aquell amic i no et sap greu mostrar-te generós. Però i si passa sempre, que per decret un demana el plat amb suplement, unes postres que mai comparteix o pimpla d’allò més? Què fem? El bon català paga i calla, i se’n va a casa amb el ressentiment cremant-li la cartera. És probable que, abans que dir-ho, opti per sumar-se a la festa el dia següent, ni que sigui per fer les paus. Ara bé, més enllà dels diners, el dubte el corrou: de veritat es pensa que soc tan imbècil que no me n’he adonat? O és que no li importa el que jo pagui i el que jo pensi? No em podria dir gràcies? El bucle seria infinit. Ja es veu amb el balanç de la Copa Amèrica que hi ha maneres diferents d’interpretar els comptes. El problema és que hi ha persones d’esquadró i hi ha franctiradors, i són dues maneres irreconciliables de funcionar. No es pot convertir algú que és individualista en un jugador d’equip, perquè està programat per pensar primer en el seu benefici, la qual cosa no vol dir que no vulgui també el bé del grup. Els soldats de companyia, en canvi, necessiten que tota la tropa estigui junta i unida per avançar i si per això s’hi han de deixar la pell, arrenca-me-la que no ha estat res. –Perdoneu, us deixo el compte.

No hi ha manera de convertir algú que és individualista en un jugador d'equip

Fem un Bizum?