Sobren les paraules per descriure qui va ser la més gran de les nostres sopranos, de fama mundial

El tenor Joan Arnó va néixer a finals del segle XIX i es convertiria en una de les figures importants del denominat gènere menor, la sarsuela. Un nom, sarsuela, que provenia del lloc on es representarien les primeres, el Palacio de la Zarzuela, que al seu torn prendria el nom de l’indret on estava situat, un paratge madrileny ple d’esbarzers. A diferència de l’òpera, que formava part de la música clàssica occidental i que és més majestàtica, la sarsuela, sense tantes pretensions, mostrava la vida de personatges de zones rurals o de barris proletaris urbans; un espectacle on s’hi incorporava una orquestra i barrejava el cant dels solistes i el cant coral, la dansa i la declamació i, com que el gènere era costumista, es feia més entenedora i va arrelar amb força entre les classes populars, això sense parlar dels preus de les entrades, que eren sensiblement més econòmics que els de qualsevol òpera. Arnó va debutar amb Doña Francisquita, amb música d’Amadeu Vives, al teatre Apolo de Madrid el 1929, al costat de la triple Josefina Bugatto. Vindrien després altres sarsueles de gran predicament com La alegría de la huerta, amb música de Federico Chueca, interpretada al Calderón de Madrid acompanyat per la soprano Mercedes Melo; El cantar del arriero, amb música de Fernando Díaz Gilés, al teatre Victòria de Barcelona al costat del baríton Marcos Redondo; El milagro de la Virgen, musicada per Ruperto Chapí, al teatre Ruzafa de València, i un munt d’obres exitoses al Liceu de Barcelona. Arnó va passar alguns estius a Sant Feliu de Codines i la gent del barri de la Quica, on es va instal·lar, en guardaven un record agradable, d’aquell cantant sense pretensions que parlava amb tots ells de les coses més quotidianes. Allò que més sorprenia tothom era la seva indumentària, vestia com qualsevol pagès: “Sabates de xarol, llacets i camises de coll dur –deia Arnó–, els reservo per quan vaig a treballar a la fàbrica del Liceu.” LA DIVA MONTSERRAT CABALLÉ En Carles Caballé era un tarragoní establert a Barcelona que professionalment es va dedicar a la compravenda de productes agrícoles a l’engròs. Va tenir tractes amb el santfeliuenc Jaume Roca, dedicat al mateix ram, que segons les seves pròpies paraules comprava vagons sencers de patates o de mongetes i els venia a La Maquinista Terrestre i Marítima, al Ritz i a altres hotels barcelonins. En Caballé i en Roca s’havien fet bons amics i un dia d’estiu, a ciutat, quan s’acomiadaven, en Roca veient tan suat el pobre Caballé, li va oferir estada a casa seva, al poble; una habitació on ell i la seva família podrien recloure’s per conciliar el son els dies més xafogosos. A Barcelona allò era missió impossible. Els Caballé van acceptar el generós oferiment d’en Roca amb una condició: tant si com no li pagarien un lloguer pels dies d’estada. Va ser l’agost de 1941, quan hi van aterrar per primer cop, acompanyats de la seva filla Montserrat, de 8 anys. El Jaume Roca tenia bona veu, era un d’aquells homes que en lloc de xiular –abans ho feien molts– s’arrencava a cantar algun fragment de sarsuela o alguna cançó tradicional catalana, i ho solia fer els capvespres bo i prenent la fresca al llarg pedrís de can Marçal. La petita Caballé, asseguda al seu costat, ja el seguia: “De seguida vaig veure que aquella nena ja apuntava maneres, tenia una veu preciosa, que prometia...” Algun cop –sempre en petit comitè– en Roca s’havia penjat la medalla d’haver sigut el primer mestre de la futura diva. Els Caballé van passar a Sant Feliu tres temporades d’estiu i també hi pujaven tot sovint per algunes festes senyalades. Explicava ufanós en Roca: “Quan la Montserrat havia debutat, em portava al Liceu, jo m’asseia a platea i a la mitja part entrava a veure-la al camerino. Una vegada que ella cantava Il trovatore, l’any 1966, vaig seure al costat d’en Marco Redondo i en acabar la representació la vam fer petar, amb el baríton.” Sobren les paraules per descriure qui va ser la més gran de les nostres sopranos, de fama mundial, que va actuar als millors escenaris operístics. Un dia, esgotada després de tornar d’una llarga gira, algun pensament remot la va dominar i es va fer portar pel seu xofer fins a Sant Feliu. Un cop van arribar a Can Marçal, sense dir res –no li calia–, es va fondre en una abraçada amb el Jaume Roca: “A tots dos ens van saltar les llàgrimes i llavors ens va dedicar a la dona i a mi aquest retrat seu.” Una diva que com si mai no pogués parar, als cèlebres Jocs Olímpics de 1992 encara seria a temps per regalar-nos a tots plegats –a duo amb Freddie Mercury– aquella peça tan sublim de Barcelona. EL TENOR VIÑAS, IL·LUSTRE MOIANESENC Francesc Viñas i Dordal va néixer a Moià el 1863. De família molt humil, de petit va fer de pastor al mas del Xei, i va ser al seu poble, a l’església de Santa Maria, on va aprendre solfeig i unes nocions de clarinet, també havia fet d’escolà a la parròquia de Sant Pere de Vilalta. A 16 anys se’n va a treballar a Barcelona, va viure a casa d’una tia seva que tenia un establiment de cereria. El 1887 va actuar a Moià, a can Bussanya, habitatge que fou d’una família de notaris i clergues. Al Conservatori de Barcelona, on va estudiar, el seu mestre Joan Goula i Soley li va brindar una oportunitat que no desaprofitaria: el debut al Liceu cantant una part de la òpera de Wagner Lohengrin. A partir d’aleshores, Viñas es va dedicar principalment a interpretar òperes de Wagner, que el durien pels escenaris d’Europa i els EUA (al Metropolitan de Nova York, Boston, Filadelfia, Chicago, Saint Louis). Ell va ser qui va estrenar a Espanya el Parsifal, de Richard Wagner, el qual havia deixat escrit al seu testament que aquella òpera solament s’havia d’interpretar a Alemanya fins que no es complissin els 30 anys de la seva mort. Malgrat consagrar-se en òperes wagnerianes, també va interpretar òpera italiana i francesa: Aida, Cavalleria Rusticana... El 1892 es va casar amb la cantant Giulia Novelli i van viure a Roma, però Viñas no va oblidar mai el seu poble. Algunes vegades quasi de manera altruista, més aviat per fer un favor, hi compraria algunes peces de terra i algunes cases. Va finançar les obres de la portada d’aigües de la Crespiera. També va ser un dels artífexs en la creació de la Caixa Rural de Moià. En retirar-se dels escenaris, el 1918 va dedicar els seus esforços a la consolidació de la Festa de l’Arbre Fruiter, que ell mateix havia creat el 1905 amb la Lliga de Defensa de l’Arbre Fruiter, que editava un butlletí on es feien prevaldre els interessos socials i agrícoles de la seva comarca. L’himne de l’arbre fruiter va ser musicat per Enric Morera i lletra de Joan Maragall: “Cantem plantant, plantem cantant, / que tot és vida. / Els bons plançons, amb uns bons cants, / fan més florida [...]” Des del 1963, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona organitza un concurs a la seva memòria. Es tracta d’un dels concursos més importants del sector operístic, on prenen part joves cantants de tot el món. Les proves preliminars d’aquest Concurs Tenor Viñas se celebren en diversos teatres com el de la Òpera Nacional de París, la Scala de Milà, el Coven Garden de Londres, el Metropolitan de Nova York, el National Centre de Pequín o el Bolshoi de Moscou; i la final se celebra al Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb els joves finalistes, acompanyats per l’Orquestra Simfònica del Liceu.

Sobren les paraules per descriure qui va ser la més gran de les nostres sopranos, de fama mundial

Sopranos i tenors