Tothom hauria de tenir sempre un llibre de relats o de poesia a la tauleta de nit. Com s’esbrava la mala llet seria una bona recomanació

Dimecres, 28 de febrer de 2018 Matí La neu canvia els paisatges i trenca les normes. I trencar les normes de tant en tant no està gens malament, és com sortir de la ratlla pintant. A qui no li agrada sortir de la ratlla? L’actualitat política és tan patètica, que quasi és millor pensar en la neu. Demà hi ha ple al Parlament i el més calent és a l’aigüera. Amb una part dels nostres representants polítics empresonats i els altres a l’exili encara hi ha qui es planteja que el millor és anar-nos arronsant i fent-nos petits. I què més? Demanar permís per a tot? No, així no! No vam sortir a rebre pals l’1 d’octubre per això, no vam declarar la República Catalana per això... Com més anem claudicant, més ens trepitjaran. On han quedat les proclames: “No tenim por!” i “els carrers seran sempre nostres!” Vinga, us vam votar perquè anéssiu tots a l’una, perquè com més abaixem el cap més ens el faran abaixar, és la filosofia de l’amo i l’esclau. Volem o no ser un país lliure? Dijous, 1 de març de 2018 Migdia Mira, sí, em fa il·lusió, molta il·lusió que un amic em convidi a l’acte de lliurament del XXXVIII Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull. El guardonat és l’escriptor Martí Gironell per la novel·la La força d’un destí. Tot i no ser gaire amant de l’ostentació i el glamur, sóc curiosa de mena i m’agrada conèixer coses noves. No he estat mai a l’Hotel Palace de Barcelona, hi haurà molts escriptors i gent del món de la cultura i l’entrevista que li farà Raquel Sans pot ser interessant. Ser escriptor és una tasca força allunyada del glamur segons la meva manera de viure-ho. Una de les frases de la meva vida és la de Picasso: “Que la inspiració t’agafi treballant”. Jo escric regularment, cada dia, o quasi cada dia. Hi ha dies en què l’escriptura flueix més fàcilment i d’altres que costa més avançar. Sempre pots dedicar les estones de més col·lapse a corregir o a fer recerca. Però al cap i a la fi, són hores llargues asseguda a l’ordinador (al meu altell està clar). Cada escriptor, com cada persona, té les seves manies particulars: començar els llibres sempre el mateix dia, prendre estimulants, treballar a una certa temperatura, tenir una flor groga a la taula, escriure descalç... Jo no tinc per costum beure alcohol per escriure, tot i que m’agrada molt el vi, m’estimo més tenir el cap molt clar. No necessito que sigui sempre la mateixa franja horària, soc flexible de naturalesa, m’adapto al moment del dia que em va millor, de normal és la tarda perquè al matí estic a l’escola. I tampoc soc una fanàtica de l’ordre, per sort tinc una taula molt gran i espai per fer piles per tot arreu. Aquest és un altre dels avantatges de tenir una cambra pròpia, no cal recollir la paradeta cada dia en acabar. Ben mirat, cadascú de nosaltres tenim les nostres manies. A mi, m’agrada la fantasia d’aferrar-me a un objecte en concret com a amulet de seguretat o de bona sort. Des que vaig quedar finalista del premi Nèstor Luján, no m’he tret les arracades del bateig que m’havia regalat la meva àvia Vicenta i que portava posades en aquell moment. Tot i que, més que com una superstició, jo ho visc com una manera de sentir-la a prop ara que ja no hi és. Dissabte, 3 de març de 2018 Matí He començat a llegir Com s’esbrava la mala llet d’Antònia Carré-Pons, és un recull de vuit relats, tots ells protagonitzats per gent de la tercera edat. Escrits des d’un punt de vista molt realista, sense endolciments superflus, gens carrinclons i amb un toc d’ironia subtil. Són avis de carn i ossos, com els que tots coneixem, amb les seves febleses i manies i capaços alhora d’aconseguir arribar-nos a la fibra. Escriure un bon relat és veritablement complicat, no hi pot haver res sobrer, és com la reducció d’una novel·la a la seva essència. Un bon relat és un tastet exquisit digne de ser assaborit lentament i rellegit. Cal que trenquem aquella falsa creença de pensar que les narracions curtes són literatura de segona categoria. Tothom hauria de tenir sempre un llibre de relats o de poesia a la tauleta de nit. Com s’esbrava la mala llet seria una bona recomanació, com ho seria Contes per a les nits de lluna plena de l’Anna Maria Vilallonga, que vaig encarregar a la llibreria i ja m’han avisat que el puc anar a recollir. Frisso per tenir més temps per llegir. Mantenir l’equilibri entre lectura i escriptura no és senzill, cal anar amb compte que el llegir no et faci perdre l’escriure.

Tothom hauria de tenir sempre un llibre de relats o de poesia a la tauleta de nit. Com s’esbrava la mala llet seria una bona recomanació

Sortir de la ratlla, de tant en tant, està molt bé!