A Catalunya era on hi havia la més gran concentració d’indústries de l’Estat, seguida pel País Basc

Després que Espanya perdés les darreres colònies d’ultramar, l’any 1900 el govern de Madrid va sanejar les finances públiques, va augmentar els impostos, la recaptació més important dels quals provenia de les grans empreses; també va filar molt prim amb la despesa estatal i va reduir els interessos del deute públic. A més, amb els abundosos capitals repatriats de Cuba es va fundar el Banco Hispano Americano i, uns anys més tard, la primera caixa d’estalvis, la Caja Postal. En aquell exercici es produiria una cosa mai vista fins aleshores i era que l’Estat va tancar uns pressupostos amb superàvit! No obstant aquell brindis al sol, el Tractat de París, signat el 1898 arrel del procés d’independència de les colònies espanyoles, va enfosquir el panorama de seguida. La indústria del cotó catalana va tenir problemes de sobreproducció immediatament, i per una mancança d’ajudes a l’exportació i unes polítiques aranzelàries errònies es va quedar sense poder vendre els seus productes a Cuba, Puerto Rico i les Filipines. A tots aquests entrebancs encara s’hi havien de sumar els costos de producció, que eren molt més alts que els dels anglesos. Tot un cúmul de circumstàncies negligents, per part d’un govern que només es mirava el melic, afegit a la mobilització de reservistes per a la guerra de Melilla, que va acabar de destarotar les famílies i les seves paupèrrimes economies perquè els homes van haver d’anar al front. El 1909, Catalunya hauria de patir la sagnant Setmana Tràgica. LA FEINA AL SECTOR TÈXTIL A Catalunya era on hi havia la més gran concentració d’indústries de l’Estat, seguida pel País Basc. Les d’aquí, majorment del sector tèxtil, donaven feina a milers de persones provinents del camp. La feina a les noves indústries, amb màquines de filar contínues, d’anells, que havien anat substituït les selfactines, va representar un cert alleujament, sempre que tota la família, grans i petits, treballessin a la fàbrica. El jornal diari mitjà d’un obrer era de 3,85 pessetes [0,02 euros] i el pressupost d’una família, composta d’un matrimoni i dos fills, era calculat a 5,75 pessetes [0,03 euros] diàries. Com que els sous eren tan minsos, sense el treball de tots era impossible fer bullir l’olla. D’altra banda, no existia un sistema de prestacions socials i si cap membre de la família emmalaltia i no podia treballar havien de menester l’ajut dels familiars o dels veïns per poder subsistir. Mentre que a finals del segle XIX la Gran Bretanya i França ja havien regulat les condicions dels treballadors fabrils i havien limitat les jornades de treball de dones i nens; i quan l’Alemanya de Bismarck ja havia estat pionera en la introducció d’un sistema de previsió social gestionat per l’Estat; Espanya, comparada amb Europa, evidenciava el seu retard. Aquí, la jornada laboral era de 66 hores setmanals, mentre que la de la Gran Bretanya era de 55,5; la d’Alemanya, de 58, i la de França, de 60. No va ser fins a la publicació del Reial Decret de 24 d’agost de 1913 que la nostra jornada es va rebaixar a 60 hores setmanals. En aquell escenari, on fins aleshores els amos de les industries tèxtils havien sigut omnipotents, no és estrany que la classe obrera, ressentida pels profunds desequilibris –i que estava al cas d’allò que passava fins i tot als països de la Europa septentrional– agafés tírria als patrons i es van unir ferms en la lluita pels seus drets, van demanar jornades laborals més benèvoles i millores salarials. Solament la mà d’obra vinguda de fora –els pobres de solemnitat– es plegaven a les exigències de la patronal i quedaven per vestir sants. El 1902 a Catalunya ja es va sentir una gran sotragada, una preocupant vaga obrera i per bé que els sindicats grocs catòlics posaven traves als sindicats obrers, aquests últims ja eren els majoritaris. Més endavant vindria la gran vaga de 1913. L’ASSASSINAT D’UN REPUBLICÀ A ciutat més que no pas en un poble, era més factible que els sindicats obrers tinguessin l’empenta i la fermesa necessàries per posar el crit al cel i orquestrar una vaga. Els patrons de les fabrils Serra, Jaumandreu o Casarramona –posem per cas–, amb fàbriques a Sants i el Poblenou, no tenien cap contacte amb els seus treballadors, tan sols amb els encarregats i, quan volien plegar, el xofer els duia fins al seu domicili, apartat dels barris on vivien els obrers. En canvi, en un poblet –posem per cas de 2.450 ànimes–, la cosa més normal del món era topar-te de cara amb el patró en trencar qualsevol cantonada. El patró –igual que tu– havia nascut al poble i potser tenia casa seva a pocs metres de la teva. La seva i la teva eren famílies de les de tota la vida, que sempre havien tingut una relació de veïnatge. Tal com ho feia la teva dona, la del patró també comprava a les mateixes botigues. Només hi havia una diferència, ell havia estat més espavilat que tu, havia sabut treure el geni i ara tenia una fàbrica que donava feina a 600 persones, gent que com tu també coneixia l’amo... Amb totes aquestes prèvies i si, a més, el germà de l’amo era l’alcalde del poble, ¿qui era el maco que s’aventurava a reclamar-li res?, a significar-se en la oposició política?, i a muntar-li una vaga? A La Razón, periódico republicano, el 6 de febrer de 1904 apareixia aquesta notícia: “Els republicans de Sant Feliu de Codines es proposen fundar en breu una cooperativa de consum. Tenint l’element obrer la importància que té en aquest poble és lògic augurar-li un complet èxit que s’ha de traduir en beneficis per al desenvolupament del partit republicà, tan perseguit pel caciquisme d’aquest digne i desgraciat poble.” I, efectivament, al cap de tres mesos es fundava la Fraternitat Republicana i la seva cooperativa de consum s’instal·lava a la plaça de la Pau. Al cacic, però, devia començar a pujar-li la mosca al nas. A La Publicidad, el 25 de Setembre de 1904, una notícia colpidora: “[...] ha estat assassinat en aquesta vila un membre del nostre partit, Josep Flaquer i Vilanova (el noi Nicasi). Ha estat apressat com a presumpte autor Josep Soler i Monbrú (Javá), amic íntim dels cacics d’aquesta desgraciada vila, que es mereix millor fortuna [...].” Efectivament, a les 6 de la tarda del dimecres 21 de setembre de 1904, Flaquer, solter i de 48 anys, hauria rebut una punyalada del seu agressor Soler, de 42 anys, a la zona inguinal esquerra, i hauria mort escolat davant del Cercle de la Pau. Altres fonts apunten que la mort es va produir al carrer de Sant Pau, tot just uns metres més enllà. Víctima i agressor eren companys de feina a la mateixa fàbrica, el primer, un obrer díscol afiliat als republicans i l’altre, un llepa de la patronal... La Razón, el primer d’octubre de 1904, amplia la notícia de l’assassinat: “[...] la víctima, abans de les darreres eleccions, se sap que va ser abordat pel mateix presumpte autor, que li va causar diverses ferides, dins de la taverna Nova... Al presumpte autor ja se’l té filat per haver comès altres malifetes al poble. El veí Jaume Puig Cassart (Moro), en certa ocasió que es trobava a la fusteria de Can Fuster de la Quintana, va patir un ensurt majúscul a causa d’una carícia que li va intentar fer el tal Javá [...]. Ha estat detingut i empresonat el presumpte autor, però sense tenir-lo incomunicat, per la qual cosa han pogut conferenciar fàcilment amb ell tots els testimonis de la seva part que hauran de prestar declaració del fet [...]”. La Razón i La Publicidad en tornen a parlar el 16 de juny de 1905: “Els dies 16 i 17 d’aquest mes s’ha de celebrar el judici oral de Josep Soler, presumpte matador de Josep Flaquer, víctima, sens dubte, de les ires del caciquisme, ja que va ser mort a plena llum del dia i amb testimonis presencials, sense haver-se-li trobat a la víctima cap arma, i això prova la premeditació del crim [...]. Algun dels cacics propaga que Soler sortirà lliure i sense càrrecs per la defensa que ells li han fet, ja que secretament van atemorir la família de l’assassinat perquè no prenguessin part a la causa.” Pel poble corria el rum-rum que l’assassinat de Flaquer va ser un encàrrec de la patronal. Durant el judici, Soler va tenir una magnífica defensa, la de l’acreditat advocat Amadeu Hurtado i Miró, que amb els anys seria degà del Col·legi d’Advocats i que el 1914 va pilotar la compra del diari La Publicidad amb els diners del magatzemista de fustes i navilier Antoni Tayà. Resulta impensable que Soler pogués fer-se càrrec dels elevats honoraris d’aquest advocat defensor, però malgrat la seva escarrassada defensa, Soler va ser condemnat a set anys de presó major. Moriria al poble, vidu, a 66 anys. Allò que tenen els rum-rum, hi havia qui sostenia que Soler “va viure còmodament a Barcelona, on mai no li va faltar de res...”.

A Catalunya era on hi havia la més gran concentració d’indústries de l’Estat, seguida pel País Basc

Successos