Hi ha un estrany equilibri entre emoció i neurones que fa que ens apassionem bojament per una cosa sense entendre gaire el perquè

Us heu preguntat mai com funciona la combinació estranya dins del nostre cos que barreja les emocions i l’interès i fa que una cosa ens agradi? Que una cosa ens arribi a emocionar, importar, omplir i agradar sense gairebé saber per què? No us ha passat mai que una sèrie, per exemple, us absorbeix del tot i que quan s’acaba el darrer capítol us sentiu desemparats, deixats de la mà dels déus, una mica sense sentit? A mi em passa sovint. Amb llibres. Amb personatges històrics poc coneguts que descobreixo i que poden arribar a apassionar-me, amb sèries, amb llocs on torno desesperadament i, també, ara mateix m’està passant amb una barreja de totes aquestes coses. Estic enamorada de Julia Child. Potser no la coneixeu, ho entenc. Jo fins al confinament no sabia que havia existit, fins que vaig veure una pel·lícula no gaire memorable, però ben travada, que es diu Julie & Julia. Julia Child va ser xef, presentadora de televisió i escriptora. Va ser la precursora dels programes televisius de receptes i era una dona –va morir el 2004– plena d’energia i amb un cor enorme. Així la dibuixen les sèries que n’he vist, almenys. Reconec que cuinar m’agrada, però que soc més de la cuina del dia a dia i de batalla que no pas d’alta cuisine, i reconec que París m’agrada, però no especialment pel seu menjar i sí, és clar que m’agraden les sèries, però soc més de Stranger Things pel que fa a emocions televisives. Però és ben cert: la sèrie Julia, a HBO, sobre Julia Child, m’ha enamorat. I no per la sèrie, evidentment, sinó per la increïble força de la protagonista. M’ha enamorat tant que, us ho cregueu o no, m’he autoregalat el llibre que la va fer famosa als anys 60: L’art de la cuina francesa (Debate, 2013). I quan l’he obert i he començat a mirar-ne les receptes he pensat: com he acabat jo, Llinars del Vallès, 2022, emocionada per un llibre de cuina que una senyora nord-americana amant de la vida i de la cuina francesa va escriure el 1961? Doncs per aquest estrany equilibri entre emoció i neurones que fa que ens apassionem bojament per una cosa sense entendre gaire bé el perquè. I, si m’hi paro a pensar, puc entendre els ingredients que han cuit aquesta passió, si em permeteu el símil culinari, ja que hi som: puc veure una dona amb caràcter i visió, un gran amor, París, el bon menjar, la joie de vivre, les estones a la cuina amb la meva àvia i la idea transversal d’expressar amor amb el menjar que un fa. Els ingredients, desordenats, porten a fer bogeries com comprar un llibre de receptes del 61 amb la idea que, qui sap, el suflé de xocolata està a l’abast de tothom, com apassionar-se irremeiablement per coses que no sabíem ni que ens agradarien!

Hi ha un estrany equilibri entre emoció i neurones que fa que ens apassionem bojament per una cosa sense entendre gaire el perquè

Suflé de xocolata