Tres paraplègics han pogut tornar a posar-se drets gràcies a l’estimulació elèctrica epidural

Quan l’actor Christopher Superman Reeve oferia aquelles conferències en què assegurava que els paraplègics podrien tornar a caminar, que era qüestió de temps i de diners ben invertits en recerca, era inevitable pensar que es tractava dels desitjos d’un home malalt que s’havia cregut el paper de superheroi. Fa dos dies vam saber que tres paraplègics han pogut tornar a posar-se drets gràcies a l’estimulació elèctrica epidural. És prematur pensar en cap curació, però sona literalment a miracle cristià. En canvi, s’ha frenat la plaga bíblica que pronosticava el 1991 Tony Kushner a l’obra de teatre Àngels a Amèrica –que ara es pot veure al Teatre Lliure dirigida per David Selvas– arran de l’expansió imparable de la sida. Llavors la malaltia era innominable, no pas perquè fos mortal sinó perquè anava associada a drogoaddictes i homosexuals. El protagonista, l’influent advocat Roy Cohn, va preferir fer creure que tenia càncer de fetge abans d’anomenar-se gai, perquè un home amb el seu poder no tolerava ser titllat d’homosexual tot i que s’allitava amb jovenets. Avui s’ha matisat l’estigma de la sida, en gran mesura perquè la ciència ha fet invisibles els malalts amb antiretrovirals. El virus és imparable i afecta cada any 1,8 milions de persones, sobretot a l’Àfrica, però periòdicament apareixen notícies sobre l’avenç cap a una cura. S’han anunciat assajos amb una vacuna terapèutica perquè els malalts tinguin controlat el virus sense medicació. I fa tres mesos una vacuna preventiva va funcionar en malalts de tres continents. Sense voler fer de profeta, això ho veurem. Aquesta setmana ha transcendit la notícia que un tractament sanguini ha permès a malalts moderats d’Alzheimer millorar les seves capacitats cognitives. Recordo quan la meva àvia va començar a prendre medicaments per aturar una pèrdua de memòria que ens semblava aleatòria i imprevisible. Al final cap pastilla no va poder reprimir una demència que només ens va deixar el sentit del tacte per comunicar-nos-hi: les carícies bé que les deu notar, pensàvem. Ens seguia si li cantàvem velles cançons i va saber llegir les agulles del rellotge fins molt enllà, però amb la mateixa facilitat i espontaneïtat que un nen aprèn una cosa nova cada dia, ella desaprenia paraules, noms, hàbits, gestos. De mica en mica, inexorablement. Que es desintegri el caràcter, la intel·ligència i els records d’algú estimat és una tortura que ara ja sabem que pot convertir-se en epidèmia. L’única sortida és encomanar-nos als herois de bata blanca. Més que en Déu, jo crec en Superman.

Tres paraplègics han pogut tornar a posar-se drets gràcies a l’estimulació elèctrica epidural

Superherois al microscopi