Suspensió
Impossible encarar un mot com aquest i no deixar-se endur per la potència colorista de la família. És com un paó quan desplega el plomall. Et fascina.
Encara que costi de veure d’entrada, suspensió deriva del verb penjar; en la forma llatina es veu millor: pendere. Per tant, sus- (variant de su-) fa de prefix per definir una cosa com ara “penjar cap amunt, enlaire”: si us imagineu les partícules de la llum en suspensió la idea s’entén fàcilment.
Però és que al seu costat hi ha ple de parents simpàtics. Pèndol i la seva colla, per exemple, o derivats directíssims com penjarella –amb un sentit figurat referit al membre masculí que per desgràcia s’està perdent– o penjoll, o la locució pengim-penjam, que no necessita explicacions. Així mateix, és fill de la mateixa mare el verb dependre, i per tant dependència i independència: si n’ompliríem, de pàgines, amb aquest parell! I encara altres casos interessants com apendicle, d’on sorgeixen precisament apèndix i apendicitis, el fantàstic adjectiu pèndul –no el confongueu amb pèndol: vol dir “que penja”– i, atenció que aquest és molt bo, el substantiu perpendicle: “cosa que penja verticalment”. Jo no l’he vist ni sentit mai enlloc, però daria un braç per trobar l’ocasió d’engaltar-lo. No em digueu que no som davant d’una família enlluernadora!
Pel que fa al mot que ens ocupa, es tracta d’una branca de la família no tan vistosa, tal vegada la que menys. Tots sis germans, que davallen de suspendre, s’assemblen força, i potser el més rellevant és aquell suspens que ens turmenta tant durant la vida acadèmica (és a dir, traduït a una imatge, el fet de quedar penjats en els llimbs acadèmics). Però suspensió guanya una mica en la semàntica: d’una banda tenim els tristament cèlebres casos de suspensió de pagaments i suspensió de sou i feina, que no fan mai gaire gràcia a qui els pateix, i de l’altra la suspensió tal vegada més coneguda, que és la dels vehicles a motor. Aquesta és parenta d’una filigrana que fan els músics, consistent a prolongar o retardar el so d’una nota determinada, la qual cosa tampoc s’allunya gens de la suspensió del jugador de bàsquet; el temps aturat, en certa manera.
Amb aquesta panòplia d’imatges al cap, doncs, sembla inevitable dibuixar-se el somni que inspira els magistrats espanyols que han de decidir si el decret d’ajornament de les eleccions s’ha de suspendre o no. Com més temps estigui Catalunya suspesa en els llimbs de la indefinició, millor per a ells; i si pogués ser per sempre, oli en un llum, oi?