És possible el moviment 'slow' a l’escola?

Com es poden trobar, en la voràgine a què se sotmet l’escola, moments per parlar de tot l’important de la vida? / foto: Albert Lo El pedagog Max van Manen té una mirada pedagògica que potser hauríem de recuperar. Parla de com n’és d’imprescindible, per a una bona educació, tenir present la prudència a l’hora de fer o deixar de fer una acció. A El tacto en la enseñanza. El significado de la sensiblidad pedagógica (Paidós, 1998) explora el valor fonamental del tacte i també es refereix a la necessitat d’atendre al to amb què ens dirigim als educands. Afirma la urgència de generar bon clima educatiu. Un bon clima que faciliti una pedagogia de la sol·licitud i la cura, una forma d’educar que protegeixi els més vulnerables i vetlli perquè la inclusió no sigui només un desig o un lema sinó una realitat quotidiana. Rellegint Van Manen aquests dies de crispació aquí i de morts gratuïtes allà i més enllà, em turmenta la desesperança i m’envaeix la idea que l’únic que podem fer els educadors és resistir l’onada de fatxenderia i maldat que recorre el planeta. Però després entro en una classe, sigui del nivell que sigui, i comprovo com n’és, de rellevant, la feina que es fa cada dia a les aules i com n’és, d’esperançador, que els infants, siguin de l’edat que siguin, es continuïn preguntant –com ho fan– per les qüestions essencials de la vida: l’amor, la mort, la salut o el patiment. Cap infant o adolescent no vol estar despullat d’amor ni vol patir. Diu Van Manen que la persona amb tacte pedagògic és aquella que té l’habilitat d’actuar amb rapidesa, seguretat, confiança i de la manera més oportuna en situació d’alta complexitat i delicada. Per tot això, ha de saber desxifrar els pensaments, les interpretacions, els sentiments i els desigs que es manifesten en clau indirecta, sigui a través de gestos, comportaments, expressions o altres elements del llenguatge corporal. La persona amb tacte és capaç de llegir l’interior de cadascú i donar la resposta adient. I, sobretot, és pacient! Pacient per captar-ho tot de tothom, bo i mantenint l’enteresa per saber si cal dir o fer alguna cosa o simplement callar. Com es poden trobar, en la voràgine a què se sotmet l’escola, moments per parlar de tot l’important de la vida? És possible el moviment slow a l’escola? Per actuar amb tacte i parlar amb bon to, el docent s’ha de prendre les coses amb calma i asserenar el seu propi jo, accelerat per les demandes constants que se li fan a l’escola. Podríem esporgar el currículum i deixar temps per escoltar el neguit i patiment de cada infant?

És possible el moviment 'slow' a l’escola?

Tacte i to