Són de la branca humil dels turons tirant cap a les comes o pujols, però amb l’empatia de ser de proximitat

Cent anys enrere, viure tot l’any allà dalt era una creu / foto: Börkur Sigurbjörnsson Cada terra té les seves ensenyes. La Mola ho és dels vallesans occidentals, però als que som de cap aquí, també al Vallès, però un pèl més a l’Orient, alcem on alcem la vista, sempre ens captiva el senyorial Montseny. Quan la neu hi fa estança, que cada cop menys, és com si es guarnís per recordar-nos, amb un to de vell savi, que ens caldria un pèl més d’humilitat per respectar-lo com es mereix, que no li fem prou honors. Però el Montseny, com Montserrat, ja té prou empenta cavallerívola, rang i reconeixements. A cap dels dos no els calen més honors, els hem nomenat parcs naturals els humans. Amb certa supèrbia, com si abans no ho fossin! A un li’n diuen el pulmó verd de la metròpoli i l’altra ja sabem que és el recés espiritual que aixopluga la cruïlla de més penes que alegries dels catalans. I sort de la Mare de Déu protectora! El Montseny va més enllà del Vallès i és un far a l’interior per als mateixos barcelonins, sobretot els d’Horta, primer d’Horta i després barcelonins, que des dels seus tres turons –el de la Rovira, el del Carmel i el de la Creueta del Coll– hi tenen vistes de privilegi. Així que ni al Montseny ni a Montserrat no els cal cap escrit de benaurances, que en van sobrats. Amb el Tagamanent i Puiggraciós, en canvi, tenim més marge de maniobra. D’entrada són d’una branca més humil, entre els turons tirant cap a les comes o pujols –malgrat els contraforts del primer–, però amb l’empatia de ser de proximitat, ara que es lloa tant, i convé prou, aquest mot d’adjacència, vincle o veïnatge. Així com el tren de Barcelona a Puigcerdà va fer més fàcil l’estiueig modernista cap alguns pobles vallesans com Mollet, Parets, la Garriga o el Figueró, el tren també fou la porta cap el turó de Tagamanent dels barcelonins que s’iniciaven en l’excursionisme i la fotografia. Fins aleshores, no fou més que terra de pastors i ramaders, carboners i llenyataires. Els mossens que hi anaven a raure sovint hi arribaven més com a càstig del bisbe que altra cosa. Cent anys enrere, viure tot l’any allà dalt era una creu. Per no haver-hi, no hi havia ni pistes, només senders de ferradura que sempre pugen o baixen sense matís. I prou. També hem de convenir que era una mica cruel contemplar cada dia les planes del Vallès, els camps planers fàcils de llaurar i de caminar, de la Garriga fins a Palou, passant per Llerona i Canovelles, o imaginar l’alegria i el rebombori de gent aplegada els dijous al mercat de Granollers. La vista era bonica, el bisbe podia dir que allà dalt eres més a prop de Déu, però per a més d’un mossèn allò fou només una presó elevada i solitària, això sí, amb molt bones vistes. UN GEGANT PARSIMONIÓSMalgrat tot, que sempre és discutible, el Turó de Tagamanent, sobretot per als vallesans del Congost, s’erigeix com el nostre gegant parsimoniós present tothora, ben plantat, amb una silueta singular i esvelta, que sorprèn l’estranger, quasi confonent-lo amb un volcà de simetria perfecta. Ens l’estimem perquè és com la nostra efígie, la mateixa que segurament sorprengué els romans quan arribaren a Palau d’Ametlla, suara Montornès, i des de la que cridaren l’alarma els ibers quan els veieren. Pujar al Tagamanent ens fa apreciar encara més el nostre Vallès. Contemplar des d’allà dalt l’alba a punta de dia, o la solpostada, pot ser extasiant, com pot ser hiperrealista veure des d’allà que les esquadres romanes que amenaçaren als ibers un dia ara són armada de polígons i fàbriques. Per això, millor dosificar la nostra admiració per aquest monument que la natura ens ha regalat i també les visites massificades. Sobretot de l’humà erosionador i massa voltes ignorant de la memòria d’aquelles pedres. Entretant, de més fàcil accés i amb la bona protecció de la Mare de Déu podem pujar fins a Puiggraciós, molt més afable –ja ho diu el nom–, que també ens regala les vistes plenes al Vallès. Puiggraciós fins i tot té la seva pròpia fondalada literària, els Sots Feréstecs, però ella, l’ermita del cim, és a dalt, a la llum, lluny de les rancúnies humanes, exquisida, i encara alberga vida monacal. Res de foscor, molta bellesa i espiritualitat. De Puiggraciós estant, doncs, veiem altiu i rude el Tagamanent, que fa guàrdia a l’entrada del massís d’ametistes, tan estirat com sempre, orgullós de mena de presidir aquest vessant del Montseny. Tampoc no pot amagar un cert enamorament platònic cap a l’ermita del cim graciós a qui no deixa de mirar. I certa enveja sana, perquè Tagamanent té alguns excursionistes i molts passavolants de pista asfaltada, però ella va sobrada de devots, que no és pas el mateix si ho mesurem amb fidelitat. Res, són i seran l’un per l’altre.

Són de la branca humil dels turons tirant cap a les comes o pujols, però amb l’empatia de ser de proximitat

Tagamanent i Puiggraciós, l’un per l’altre