Tampoc no serà l’estiu que esperàvem
Tampoc no serà l’estiu que esperàvem. Ja hem vist que la cinquena onada s’hi ha instal·lat similar a un tsunami i ens ha pres tota sensació de normalitat. L’expressió toc de queda no m’agrada gens i aquí la tenim, de nou, retallant aquella sensació de llibertat que no dur la mascareta al carrer m’havia regalat de manera òbvia. No serà l’estiu de Londres, tampoc. Pendent de nou per segona vegada. Ni l’estiu d’allargar les nits. Però és estiu.
Podem aprofitar –si ja ho sé, perdoneu-me l’expressió tan repetida– per valorar el que tenim més a prop. I ho hauríem de fer perquè ja hem vist que qualsevol imbècil que llença una burilla per la finestra ho pot cremar tot en un moment.
El mar de la costa catalana no, que no el poden cremar, però es pot menjar les platges amb la mateixa rapidesa que el tsunami de la cinquena onada s’ha menjat la llibertat. Perquè el canvi climàtic ens ha arrasat també i podríem aprofitar per gaudir del que encara tenim perquè crec que mirar d’arreglar-ho ara ja és impossible. I malgrat això crec que hem de continuar-ho intentant amb tot el que puguem, com hem d’intentar tant com es pugui detectar i enllaunar els imbècils que llencen burilles per les finestres.
Aprofitem aquest estiu que no serà com esperàvem per gaudir d’allò proper, sí, per molt gastada que sigui aquesta idea. I sí, sé que tenim el passaport Covid i podem creuar alguna frontera, però també són fronteres properes, les d’aquella Europa pròxima, més germana.
I si em permeteu una recomanació: podeu redescobrir Barcelona, que, creieu-me, no està infestada de guiris i, feu-me cas, és preciosa. Passejar pel Gòtic o pel Born o per la Barceloneta; i recuperar alguna plaça abans atapeïda de càmeres; i trepitjar museus pràcticament buits; i, fins i tot, trobar taula en algun d’aquells restaurants on gairebé sempre és impossible es pot convertir en un pla possible d’aquest estiu, de nou estrany.
L’exposició d’Escher, a les Drassanes, és un d’aquests tresors meravellosos que ens esperen amagats a una Barcelona menys turística que mai i que serveix, a més, per il·lustrar aquesta situació caòtica, impossible, una mica kafkiana en què s’ha convertit tot això de la Covid des de fa mesos. Perquè quan un ja no sap si puja o baixa l’escala i tot plegat fa metamorfosi a una velocitat tan excessiva, poca cosa més podem fer que deixar-nos abduir per un dels gravats d’aquest holandès i sense mirar d’entendre gaire res, potser intentar saber on som.
I som aquí, en aquest estiu que serà diferent de com l’esperàvem, amb foc, amb guerres climàtiques, amb onades i amb no gaire bones perspectives, la veritat. Però, ei… si l’art ens ha de salvar de tot, que ho faci. I ben aviat.
No ens deixem endur per la desesperança. L’escala que baixa, també és la que puja. Pregunteu-li a Escher. Ja ho veureu.