Va tot tan ràpid, ara, que als quaranta anys sembla que tinguis l'obsolescència programada

Aquesta setmana guanyava el Premi Anagrama de Novel·la una noia de 29 anys, la inèdita Andrea Genovart, amb una novel·la que es dirà Consum preferent. A falta de llegir-la quan es publiqui, abans de Sant Jordi, pel que l’autora n’explicava, serà un llibre sobre la sensació d’aclaparament que senten els no-tan-joves que ronden la trentena. Descrivia la protagonista com algú que no té enlloc on agafar-se: grans titulacions però feines precàries, lloguers impossibles, amistats circumstancials, una ciutat que ofereix moltes coses a les quals no pot accedir i també moltes ideologies travessant-la sense temps per pair-ne el fons. Toca ser anticapitalista, ecofeminista, liberal, tecnofriqui i vegà sense matisos i sense dubtes, cosa que és impossible de seguir i fins i tot de combinar, però no pots evitar voler estar al bàndol dels bons. Almenys estaràs en algun lloc. Són paraules meves, però és la música que me’n vaig endur. Em va semblar un tema interessant i oportú, i trist també, perquè vaig veure que no li podria donar consol. Amb una generació més que l’Andrea, la meva sensació de voràgine vital, professional i ideològica tampoc no és tan diferent. El vertigen d’estar a uns centímetres de la caiguda, de perdre el pas del món. I, malgrat els esforços per seguir remant, tampoc no poder atrapar-ho tot; tot el que caldria saber, llegir, estudiar, reciclar, menjar, educar, evitar i etcètera. No crec que les generacions precedents visquessin aquest nivell de tensió i incertesa a la vegada. No hi havia una lògica estructural que vinculava esforç i progrés i seguretat? L’Organització Internacional del Treball anunciava aquesta setmana que, per la recessió, el 2023 els treballadors tindran feines de més mala qualitat, mal pagades i mancades de seguretat laboral i protecció social. Per acabar d’albirar el món que ve, tot seguit llegia la notícia distòpica del Time que destapava que, per entrenar el ChatGPT (aquest xat d’intel·ligència artificial que pot respondre bé a tot el que li demanis), es fan servir treballadors kenyans pagats a 2 dòlars l’hora per veure contingut tòxic (violència, abusos, discurs d’odi) perquè el sistema aprengui a descartar-los. En dos articles bessons Najat el Hachmi i Marta Rojals coincidien a assenyalar el desencaix que senten amb eixe món arran del cas Shakira i Piqué. “Això de no entendre el món no ho tenies previst fins als vuitanta anys”, escrivia Rojals, però “amb mitja vida a davant encara per veure, et ve un vertigen que t’has d’agafar”. Així que som vells, ja? Va tot tan ràpid, ara, que als quaranta anys ja tens l’obsolescència programada?

Va tot tan ràpid, ara, que als quaranta anys sembla que tinguis l'obsolescència programada

Tan joves i ja vells?