Evito la discussió, és un desgast inútil, una cosa és debatre i una de diferent discutir; a triar, prefereixo el silenci a l’enfrontament

Dilluns, 16 de gener de 2019 Tarda Crec que aquest mes m’hauré de clonar. Avui m’ha arribat una allau de feina. Per una banda, les obres del quart Concurs de Relats Ricard Pujolràs, i per l’altra, les del primer Premi de Dramatúrgia en Femení del Teatre Auditori de Llinars, dels quals soc jurat. Tic-tac, tic-tac! Tinc 10 dies per als relats i un mes i escaig per a les obres de teatre. A més, aquest febrer haig d’entregar un relat per al proper llibre del Grup d’Escriptors del Montseny i estem a 15 dies que surti publicada la novel·la històrica que he escrit conjuntament amb el Ramon Gasch. Compraré valerianes i me les injectaré en vena! Dimecres, 18 de gener de 2019 Vespre Fa estona que treballo. Plego i me’n vaig a la Biblioteca de Sant Antoni de Vilamajor. Hi fan una lectura dramatitzada d’uns fragments del llibre Etheria de la Coia Valls. L’actriu que fa la posada en escena és l’Elena Codó. Em retrobo amb amics del teatre i dels llibres. Quin regal de dimecres! L’Elena fa una teatralització fantàstica. Ha sabut crear un equilibri entre el personatge d’Etheria del segle IV i l’actualitat que convida a reflexionar sobre aquesta viatgera que va emprendre una gran peregrinació des de Gallaecia, província romana d’Hispània, fins a Terra Santa. Quin luxe sentir parlar la Coia Valls sobre el procés de creació. Entre altres recerques i visites, va tenir la sort de comptar amb el diari que havia escrit Etheria. Un diari on no consta el final d’aquesta aventura, com molt bé ens ha explicat. Un dels assistents a l’acte li ha respost que quina llàstima. Inevitablement, el meu cap ja havia elaborat la resposta, i llavors, la Coia, ha afegit que des del seu punt de vista això li permetia una major llibertat a l’hora de novel·lar. No he pogut dissimular un mig somriure de complicitat en comprovar que la seva resposta i el meu pensament eren coincidents. Parlant d’Els camins de la llum, l’autora ha narrat una anècdota molt interessant. Mentre es documentava per al seu llibre que parla de la història de Louis Braille, parlava sovint amb l’Enric Botí, el president del Consell Territorial de l’ONCE. I un dia, ell li va dir que havia somniat amb ella i ella li va contestar que era impossible perquè no l’havia vist mai i no sabia com era. I l’altre li va respondre que els seus paràmetres eren uns altres. Que ell coneixia el timbre de la seva veu i la seva manera de riure; sabia si movia o no les mans al parlar, perquè també ho podia percebre; identificava la seva olor; reconeixia la manera de contactar amb el seu l’interlocutor durant la conversa –els lleus contactes amb les mans, els silencis... Aquesta anècdota m’ha fet pensar en molts de vosaltres, que mai no m’heu tingut a prop, i he fet el complicat exercici de descriure-us com penso que soc, des d’aquests sentits que sovint tenim anorreats. Fa anys que parlo en un to de veu mig, a força de logopèdia vaig aprendre-la a modular; era o això, o passar pel quiròfan per treure’m els quists de les cordes que em castigaven al mutisme cada tres i a peu, i, per sort, la teràpia va funcionar. No m’agrada cridar, ni que em cridin. Soc realment xerraire, tot i que amb el temps, em controlo una mica més. Quan anava a l’institut, ha plogut molt, tornava en bus i arribava que la família ja estava dinant, el pare acostumava a dir-los: “Si heu de dir alguna feu-ho ràpid, perquè està a punt d’arribar.” A còpia de treballar-m’ho, crec, que he anat aprenent a escoltar més i millor. Tot i que haig de reconèixer una certa incontinència verbal. Evito la discussió, és un desgast inútil, una cosa és debatre i una de diferent discutir; a triar, prefereixo el silenci a l’enfrontament. M’agrada el contacte físic, i quan parlo moc les mans i toco el meu interlocutor, tot i que no acostumo a fer-ho si no hi ha una certa confiança. Petonera de mena, alguna vegada, després de petonejar algú m’he adonat que no li agradava que envaïssin la seva zona d’intimitat, però ja estava fet, forma part de la meva impulsivitat, això no ho he modificat gaire amb el pas dels anys, segurament, perquè ja m’està bé, i val a dir que, per una vegada de mil que m’hi hagi trobat no vull perdre l’essència de la meva manera de ser. Ja se sap: “Som com som!” I l’última, m’agrada fer olor de perfum, malgrat que a còpia de cortisona, herència d’un altre temps, tingui la pituïtària bastant atrotinada, i per això necessiti posar-me’n una dosi doble.

Evito la discussió, és un desgast inútil, una cosa és debatre i una de diferent discutir; a triar, prefereixo el silenci a l’enfrontament

Tanca els ulls i diga’m com sóc!