Per molts anys més
Quan jo era petita, molt petita, volia ser pediatra. Amb el temps això de la medicina va mutar cap a fisioteràpia. Però la dura realitat de les assignatures de ciències al BUP me’n van fer desdir. Després el cinema ho va ocupar tot i Comunicació Audiovisual va ser la carrera escollida finalment, convençuda que algun dia seria guionista de cinema o, encara millor, directora. La realitat em va portar, per sort, a la comunicació i la gestió cultural. Molt Granollers (estimat Teatre de Ponent i estimada Roca Umbert) i després, una mica per sort, amb molt de valor i inconsciència vaig pujar al carro d’un projecte cultural que arrencava, rugint com un Ferrari tot i que era, amb orgull, un teatre de poble. El del meu poble.
No soc imparcial, ho sé, però el Teatre Auditori (TA) de Llinars fa 10 anys aquest divendres i és una meravella d’equipament. Ja, ja ho sé, faig trampa perquè és casa i, és clar, parlar de casa com d’una cosa que està molt bé és fàcil. O ho hauria de ser. I en aquest cas ho és, no us enganyaré. Ser part d’aquest espai i d’aquest equip és un luxe.
S’alineen molts astres perquè passin coses així. Cal un equip polític que cregui en la cultura, que la prioritzi, que la col·loqui on ha d’estar. No és tan fàcil com sembla, això, us ho prometo. Entendre que la cultura alimenta, cura, crea, emociona, ensenya, ens canvia i ens fa créixer no ho fa tothom. A Llinars ho van fer. Ho fan encara. I no ho dic per fer-los la pilota als jefes, que ja saben que no tot el que fan m’agrada i els ho dic quan és així. Però el TA de Llinars el van fer molt bé.
Calen recursos també, any rere any, per programar bon teatre. No només comercial i conegut i divertit sinó també arriscat, transgressor, clàssic, familiar, dansat i fora de l’espai escènic. Calen recursos per arribar al públic, comunicar bé, fer-los sentir a gust. Recursos que signifiquen apostar per la cultura, per la vida associativa, per la comunitat i pel poble. No han fallat en aquests 10 anys. Que no fallin mai.
Cal un equip inconscient, valent, boig i molt, molt, molt treballador i apassionat per tirar-ho endavant tot dia rere dia. I també el té el TA. Un equip que és una família. Cal un teixit associatiu de tarannà cultural, una població rica en tradicions i amants de les arts i gent entusiasmada per cantar, ballar, actuar i aprendre que se’l facin seu. Que també el sentin casa. I cal també que el públic, per una suma de factors meravellosos, confiï en la programació temporada rere temporada i s’hi llenci de cap. També ho tenim.
En els projectes culturals la sort no existeix. Però sí que crec que existeix la màgia. Gràcies, Teatre Auditori de Llinars –i a totes les persones que el van fer possible i el fan possible cada dia–, per aquests 10 anys. Que siguin només els primers 10. Per molts anys.
PD: Aquesta setmana els meus mestres teatrals, el Frederic Roda i la Francina G. Ars, han rebut la Medalla de la Ciutat de Granollers. El meu reconeixement. Gràcies, també, a vosaltres.