Em permeto una mitja excepció a l’esperit d’aquesta columna per sortir un moment a rondar pel fascinant món de la […]

No sé ben bé què entén la gent que no és de l’ofici per ‘innovació lingüística’, però suposo que alguna cosa semblant a “inventar-se paraules”. / Lluis Elias Bracons (1896-1954) / MNAC Em permeto una mitja excepció a l’esperit d’aquesta columna per sortir un moment a rondar pel fascinant món de la innovació lingüística. No sé ben bé què entén la gent que no és de l’ofici per ‘innovació lingüística’, però suposo que alguna cosa semblant a “inventar-se paraules”. Que en realitat seria un concepte més aviat infantil, perquè les paraules molt rarament s’inventen del no-res; sempre hi ha una base a partir de la qual els mecanismes de creació es posen a funcionar fins que es concreta un nou ésser verbal amb prou utilitat perquè els parlants decidim incorporar-lo. Una bona manera d’entendre-ho és comparar-ho amb la cuina: les receptes noves no sorgeixen tampoc del no-res sinó que solen ser reelaboracions, de vegades amb aportació d’ingredients diferents (exòtics, sovint), que acaben desembocant en un plat diferent de la matriu. Tot això ve a tomb perquè ha començat a córrer una paraula nova que designa la colla de grans empresaris multimilionaris que envolten el president americà, és a dir, en Musk i companyia: tecnocasta. Un compost transparent, dels de tota la vida (que precisament és un dels mètodes més corrents de fabricar innovació). A primer cop d’ull el mot m’agrada, tot i que encara no goso aventurar que farà fortuna; però si més no és eficaç (s’entén a la primera), sintonitzat amb l’actualitat (casta s’ha consolidat els últims anys a partir de la pseudo-revolta de les esquerres) i sobretot aprofita un prefix que al meu entendre tenim molt malbaratat. En efecte, tecno-, forma anostrada del grec tékhne, que significa ‘art’ o ‘tècnica’, només ha donat un parell de compostos: tecnocràcia i tecnologia, cada un amb un parell de derivats i prou (recollits al diccionari normatiu, em refereixo. Per fora segur que en corren més). Una collita ben magra, magríssima, per a una arrel que precisament per l’època que vivim, l’era de la tecnologia, sembla que se’n podria treure molt més fruit. No passa el mateix amb casta, en canvi, que és la part feble del binomi; massa recent (en el significat polític) per haver donat peu a cap creació; però, insisteixo, ben aprofitable. Què passarà amb tecnocasta? Doncs aquesta és justament una de les gràcies de l’ofici: estar atents a com evoluciona, observar si n’apareix cap derivat (un punt importantíssim, no em cansaré de dir-ho) i actuar en conseqüència; és a dir, validar-la en cas que les necessitats dels parlants demostrin que, en efecte, aquesta vegada sí que valia la pena innovar. No la perdeu de vista.

Em permeto una mitja excepció a l’esperit d’aquesta columna per sortir un moment a rondar pel fascinant món de la […]

Tecnoquè?