No recuperarem en un any el que s’ha perdut en una dècada de retallades

Aquesta setmana, estimats lectors i lectores, estava una mica espès. Idees i problemes no em deixaven veure amb claredat un tema interessant per fer l’article. El cap de setmana, passejant, la que millor em coneix em va preguntar: “Per què no hi parles del carnestoltes? De les màscares i de les disfresses...?” Dir-li això a un enamorat del Carnaval de Cádiz és provocar-li un torrent de sentiments, on es barregen arrels, denúncia social –perquè, no ho oblidin, en pocs moments trobaran més denuncia social i millor escrita que al concurs d’agrupacions del Carnaval de Cádiz– i una de les meves passions, la comparsa. Ella, que sap com treure el millor de mi, perquè sense ella no arribaria a ser qui soc, ho va tornar a aconseguir. Som a pocs dies d’una festa pagana que servia per amagar-se i per deixar anar el llibertinatge. Màscares de carnestoltes i disfresses servien fa anys per amagar la cara i fer allò que no es podia permetre al llarg de l’any per por que t’identifiquessin. La conducta humana sempre ha tingut aquesta doble moral de fer sense que ens vegin, d’amagar el que creiem o ens fan creure que és dolent, pecat o perjudicial. Però potser és el moment de treure màscares, disfresses i afrontar les misèries de la nostra vida, la nostra societat i la nostra visió social. ELS PRESSUPOSTOS DE LA GENERALITAT Aquests dies s’està parlant molt dels pressupostos de la Generalitat i, malauradament, constatem que no són, ni de bon tros, els que els professionals de l’acció social, els que treballem el dia a dia a peu de carrer, esperàvem. I el més greu són les mancances pressupostàries al sector de la protecció a la infància. Com sempre, el gran oblidat i per al qual no tenen ni el detall de posar maquillatge, disfressa o careta per amagar que no es té prou en compte. Fa anys que tenim el pressupost congelat i no s’hi reconeix cap mena de millora als pressupostos públics catalans. Els que em coneixen saben que no m’agraden les disfresses. Per això crec que hem d’insistir a expressar la nostra preocupació. No recuperarem en un any el que s’ha perdut en una dècada de retallades, poca previsió estratègica i encara menys visió global. No recuperarem en un any el treure l’euro del centre i posar-lo a la persona. No recuperarem els drets socials que ens fan creure que no hem perdut però que, ja us ho dic, que s’han desfet pel camí. Però també us he de reconèixer que servidor –i els companys i companyes del món social– pensàvem que aquests pressupostos eren l’oportunitat de tornar al camí de l’estat de benestar... A hores d’ara pensem que s’ha perdut una altra oportunitat, s’ha desaprofitat l’ocasió i s’ha esgarriat l’aposta social. Des del Departament de Famílies, Afers Socials i Treball es focalitza tota l’acció en la creació de places residencials de primera acollida, quan des d’Europa s’insisteix a revertir els nivells actuals d’infants tutelats i en l’aposta pels serveis comunitaris i l’acompanyament fins a aconseguir la seva autonomia. Cal una mirada de treball en xarxa, evitar mirar-se el melic i treballar l’àmbit comunitari, educatiu i laboral; cal treballar tots plegats i sense egos ni històries diverses que no venen al cas; cal deixar ben al fons del calaix complexos i medalles al mèrit i a la bonhomia. EL FUTUR D'AQUESTA SOCIETAT Els nens i nenes són el futur d’aquesta societat. En l’aspecte ètic, econòmic i moral. Necessitem que els que hauran de portar aquest país siguin gent formada, preparada, amb valors i amb salut física i mental. Nens i nenes amb mancances no desenvoluparan el seu potencial. Correm el risc de ser la primera generació que deixem als nostres fills una situació pitjor que la que vam tenir nosaltres... I sabeu el que és pitjor? Que no percebo que a la societat li afecti gens ni hi reflexioni ni li faci trontollar una mica el seu dia a dia. Que el país de la disbauxa que comença el Dijous Gras i acaba el Dimecres de Cendra serveixi perquè caiguin les caretes i els propers dies algú faci una inversió. Sí, senyors lectors, inversió, perquè els pressupostos socials i encara més els dedicats a la infància són inversions de futur. Si les volen examinar amb visió macroeconomicista, són el nostre pla de pensions de demà passat. Continuaré sent un enamorat del carnaval per la seva denúncia social, però sempre sense màscares, sense disfresses i de cara. Aprofitem la disbauxa i el suport del rei Carnestoltes perquè, com diu un amic meu, “s’ha de fer que els dies comptin i no que comptin els dies” i, de veritat, apostar per la infància. Jo tinc dos pilars a casa, els meus fills, pels quals lluitar i vull deixar-los un món millor. I per ells lluitaré sense caretes i sense disfresses, perquè el que jo he gaudit, tenir l’oportunitat de viure en un estat de benestar relatiu, ells ho puguin veure i viure.

No recuperarem en un any el que s’ha perdut en una dècada de retallades

Temps de carnestoltes, sense màscares per a la infància