S’equivocaran –i molt– els que pensin que la gent ha votat perquè els seus municipis visquin un mandat d’inestabilitat o de paràlisi

El superdiumenge d’eleccions municipals i europees ha deixat algunes evidències sobre el que pensa la ciutadania al Vallès Oriental i a la resta del país. D’una banda, s’aferma el vot independentista i ho fa de manera transversal. Això és, han guanyat suports els partits sobiranistes de centre-dreta, els de centre-esquerra i els que es presentaven com a alternativa al sistema de partits convencional. Ni l’aplicació de l’article 155 ni l’empresonament dels líders polítics del Referèndum ni la persecució judicial de tot allò que tingui a veure amb el qüestionament de la unitat territorial de l’Estat han desgastat el moviment que va esclatar el Primer d’Octubre. Més aviat el contrari. Els independentistes s’han imposat a les eleccions catalanes, a les espanyoles i, ara, a les municipals i a les europees. El missatge no pot ser més clar: quatre victòries consecutives a quatre eleccions diferents. L’estratègia del “¡A por ellos!” caldria guardar-la a pany i forrellat.

L’altre factor a tenir en compte és el manteniment d’algunes hegemonies en l’àmbit local. A Granollers, l’alcalde socialista Josep Mayoral ha millorat la seva majoria absoluta i encara ha guanyat un regidor més; a Caldes, el nou cap de llista d’ERC, Isidre Pineda, també ha mantingut la majoria absoluta, situació que també es reprodueix per als republicans a Llinars o a Bigues i Riells. Tot i aquests casos de majoria incontestable, l’electorat continua apostant per la diversitat per a les seves viles i ciutats, diversitat entesa com el mandat de la ciutadania perquè regidors de diferent signe polític es posin d’acord en una sèrie de mínims i busquin consensos que tinguin en compte el màxim possible de punts de vista. S’equivocaran –i molt– els que pensin que la gent ha votat perquè els seus municipis visquin un mandat d’inestabilitat o de paràlisi. Han votat perquè el progrés i l’avenç de qualsevol municipi es faci en xarxa, sumant mirades i dialogant. Són temps de decisions en horitzontal. O sigui, aquelles a les quals tothom hi participa. Enrere s’ha deixat l’època de les decisions verticals, aquelles que anaven del cim a la base.