De les 52 setmanes que té l’any, la majoria, 33 o 34 segons els anys, pertanyen a aquest temps en què “no passa res”

Cada any, quan s’acaba el temps de Nadal, després de Reis i de la festa del Baptisme del Senyor, sembla que entrem en un temps fred, una mica buit. Fins que arriba la Quaresma, amb el Dimecres de Cendra, les coses no es tornen a animar i sembla que les nostres celebracions litúrgiques tenen més suc, més consistència, més contingut. Una cosa semblant passa després de la Pentecosta, quan s’acaba ja la cinquantena pasqual. Els diumenges primers tenen encara una mica d’ambient, perquè celebrem la Trinitat i el Corpus i, a vegades, quan cauen en diumenge, celebrem també Sant Joan o Sant Pere. De seguida, però, comença una llarguíssima sèrie de diumenges com fluixos, avorridets i que, a més, coincideixen amb l’estiu, en què tota la vida sembla suspesa. Després, quan reprenem el curs, els diumenges continuen amb la percepció que no celebrem res rellevant, que, simplement, esperem l’Advent per tornar a trobar-li una mica d’emoció a les nostres reunions dominicals. I si mirem els dies feiners, encara més. Són dies d’anar fent, d’una certa monotonia i rutina. Un enyora llavors els missatges forts de l’Advent, o de la Quaresma, o de la Pasqua, i pensa que sort que aquests dies s’animen amb la festa d’algun sant de tant en tant... De les 52 setmanes que té l’any, la majoria, 33 o 34 segons els anys, pertanyen a aquest temps en què “no passa res”. És el temps que anomenem, amb un nom no gaire estimulant, el “temps de durant l’any”. Nosaltres, en la nostra vida, no tenim grans moments estimulants ni ens passen cada dia coses diferents, noves, que ens facin saltar el cor. Habitualment, som gent que cada dia va a treballar –en una feina més o menys agradable o empipadora– i que després tornem a casa, i ens trobem amb la família, i parlem una mica, i dediquem estona a fer feines de casa, i mirem la tele... I, de tant en tant, normalment els caps de setmana, dediquem temps a l’entreteniment, o participem d’alguna activitat cristiana o ciutadana, o algun dia sortim d’excursió, o a l’estiu, a la platja... O potser no treballem a fora, sinó que ens dediquem a cuidar la casa i la família, o potser estem ja jubilats i omplim els dies descansant i fent alguna activitat... O potser vivim sols, i ens hem mirat d’organitzar les coses i el temps de la millor manera possible... La nostra vida, així, és un camí quotidià senzill, a vegades més il·lusionat i a vegades més preocupat, però que no espera que hi passin grans coses. I no per això pensem que la vida sigui poc valuosa. Doncs si això és així, si la nostra vida és així de quotidiana, la presència de Jesús en l’Eucaristia, en el “temps de durant l’any”, és quotidiana com ho és la nostra vida. Durant aquest temps, anem a l’església, i escoltem amb senzillesa l’evangeli i les altres lectures, i preguem, i compartim el pa de l’Eucaristia. I això, aquestes lectures que van seguint pàgina rere pàgina l’evangeli, i aquesta pregària, i aquest pa i aquest vi que ens alimenten, si hi estem atents, van amarant-nos per dins, van omplint-nos a poc a poc, van ficant-se dins el que som i el que fem, i ens van fent semblants a Jesús. I això, tant si només participem de l’Eucaristia del diumenge com si tenim la possibilitat de participar-hi cada dia.

De les 52 setmanes que té l’any, la majoria, 33 o 34 segons els anys, pertanyen a aquest temps en què “no passa res”

“Temps de durant l’any”