Reflexionar col·lectivament, ens cal. Individualment, encara més

Greta Thunberg, de 16 anys, la líder sueca del moviment ecologista contra el canvi climàtic i que fa pocs dies va prendre la paraula a l’ONU davant de mandataris d’arreu del món, m’ha colpejat personalment. Podia haver afrontat el seu discurs amb un llenguatge après i formal, com a adolescent, per atraure els oients i rebre així, indirectament, l’aprovació d’unes paraules còmodes, com ho faria un polític eficaç, disciplinat i poc clar, tal com els polítics ens tenen acostumats quan parlen. Però la Greta, amb la seva presència adolescent, gairebé infantil, amb un rostre encara pur de vivències i com una nena que desperta al món, ens va fer emocionar i alhora ens va fer sentir culpables col·lectivament. Ella, com pocs adults saben transmetre i amb un llenguatge corporal directe, va encarar un discurs que no sortia de la preparació d’uns apunts. Es tractava de paraules que brollaven dels sentiments, de la indignació pel que no està fent tota la comunitat política, ja que ningú no s’atreveix a fer servir les eines d’autèntica voluntat per solucionar aquest crit d’alerta amb eficàcia. Els nostres fills –i els que vindran– seran els hereus de la terra i hauran d’afrontar tota la desídia i la indiferència demostrada fins ara, ja que els caps de govern actuals palesen que són incapaços de gestionar els problemes amb radicalitat. “Quan ens passin comptes per no haver actuat quan encara hi érem a temps, què els explicarem?”, preguntava la Greta. Amb els ulls vidriosos, gairebé plorant, va renyar explícitament els responsables polítics: “Teniu por de ser impopulars. Vostès no són prou madurs per explicar les coses com són. Fins i tot aquesta càrrega la deixeu per als vostres fills. Dieu que estimeu els vostres fills per sobre de tot, però els esteu robant el futur davant els seus ulls. És necessari el creixement constant? Només els preocupa l’econòmic, els diners, els guanys?” Qui decideix en què s’inverteixen aquest guanys? En mans de qui som? Qui administra i decideix quina és la precarietat mes alarmant, em pregunto. El món és un contrast de prioritats, de sensibilitats. Avui i canviant de tema –però em sembla que relacionat– després de trobar el cos del nadó llançat al riu Besòs pel seu progenitor de 16 anys, de la mare adolescent, ningú no en parla. Mai res no és el que sembla i hauríem d’esbrinar què hi ha darrere de les vivències d’aquests adolescents per oferir un contrast dràstic sobre l’ètica humana i el valor a la vida. Encara que sembli contradictori, sempre s’ha de tenir en compte i s’ha profunditzar en el perquè d’uns adolescents desesperats que opten per llençar al riu un nadó de dies: quina formació han rebut?; què els ha portat a actuar d’aquesta manera?; per què no van demanar ajuda?; quin infern interior pateixen que els seus valors no han tingut prou força per evitar-ho? La Greta és a l’altre extrem de l’amor per la vida i l’empatia multiplicada per a tots els éssers en perill de mort. És una visionària del futur alarmant que l’espera a la humanitat. Que curiós, els extrems enfrontats. Culpables? Qui? Els entorns desestructurats? Les mancances de polítiques socials, famílies desculturitzades? Sabeu una cosa, els tres personatges (la Greta i els pares del nadó) em desperten un gran respecte... La Greta pel seu amor per la vida... també plorarà altres cops, plorarem amb ella... I el pare i la mare adolescents de 16 anys viuran amb el dolor més profund i insondable la resta de la seva vida... Reflexionar col·lectivament, ens cal. Individualment, encara més.

Reflexionar col·lectivament, ens cal. Individualment, encara més

Tenir 16 anys