Ara, amb la perspectiva que donen anys de marge, penso que viure és anar passant pantalles

Dijous, 18 de maig de 2018 Matí Ahir vaig anar al Sopar Groc de Sant Antoni de Vilamajor organitzat per recaptar fons per a la caixa de la solidaritat. Vaig llegir un parell dels meus articles, em va agradar aportar el meu petit gra de sorra. Va ser molt emotiu escoltar alguns familiars de presos i exiliats polítics. El testimoni directe té una força incommensurable, et situa en el lloc dels afectats, et fa imaginar que tu podries ser la germana o l’esposa d’algun d’ells. Resulta asfixiant aquesta dosi de realisme. Pensar que els tenen allí tancats, que són bones persones, que estan privats de llibertat per haver donat veu al poble. Que es viu només una vegada i que tot el que s’estan perdent ningú els ho podrà tornar. Té tot el sentit del món continuar fent actes solidaris: per mantenir la flama, per teixir una teranyina de complicitats, perquè els presos i exiliats polítics sàpiguen que no els oblidem, per recollir fons perquè sigui sostenible la situació familiar dels afectats, per fer sentir la nostra veu... té tot el sentit del món caminar per fer camí. Dissabte, 20 de maig de 2018 Matí Em llevo ensomniada. Ahir vam celebrar el 40è aniversari d’una cosina. No sé si a tothom li passa igual, però els 40 anys a mi em van marcar un punt d’inflexió en moltes coses. En aquesta edat vaig començar a pensar que allò que tingués ganes de fer ho havia de començar a programar i no deixar-ho per “un dia”. Va ser el primer aniversari en què vaig prendre consciència que havia entrat a la maduresa, als 30 i escaig encara sents la reminiscència de la joventut. Als 40 vaig decidir que ja no tindria més fills. Fins llavors encara pensava que tindria el tercer. Va ser una bona decisió, tot i l’enyorança d’aquell moment. Poc després dels 40 vaig començar a escriure el meu primer llibre. Això significà un canvi important en la meva vida, del qual llavors encara no n’era conscient. Ara, amb la perspectiva que donen 10 anys de marge, penso que viure és anar passant pantalles. Malgrat que algunes de les coses que no m’agradaven de mi als 40, ara voldria que no haguessin marxat. Però, convençuda, que el més important és tenir projectes perquè això manté la brillantor dels ulls. Diumenge, 21 de maig de 2018 Matí No em passa sempre, però de vegades descobreixo un llibre que m’agrada de manera especial i sento la necessitat de portar-lo amb mi a tot arreu. Que m’acompanyi mentre no el puc llegir, sentir-lo a prop. M’ha passat amb Nou pisos d’un replà d’en Jordi Sedó. Va arribar a mi recomanat per una amiga escriptora, la Rosa Maria Pascual Sellent, i ara jo faig extensible la recomanació. Com molt bé el qualifica el mateix autor, es tracta d’un híbrid entre un llibre de relats i una novel·la. Nou pisos d’un replà ens explica, amb un llenguatge acurat, la vida de nou persones, endinsant-se en les profunditats del seu psiquisme, les seves debilitats, els seus somnis, les seves frustracions... i en les seves petites estones de felicitat. Són relats independents, però que a la vegada estan relacionats entre ells i formen un tot. Hi ha un lligam entre personatges de diferents relats que et permet que puguis mirar la mateixa situació des de diferents òptiques i això fa molt més enriquidora la història. Em resulta apassionant aprofundir en les maneres de ser i d’actuar de les persones. Si pogués, m’asseuria en el bar que és punt de trobada de molts dels personatges i em pararia a observar-los, em fixaria en com es mouen, si caminen arrossegant els peus o de manera nerviosa; si tenen algun tic; si no paren de mirar el mòbil o si porten un diari sota el braç; si són amables amb la cambrera o si són secs com un espardenyot; si parlen molt fluix, si tenen algun accent que en delati la procedència o si quequegen... Aquest llibre ha alimentat la meva tafaneria de lector i m’ha deixat amb ganes de conèixer millor les seves vides i de tornar-lo a llegir per assaborir-lo millor. I, a més d’estar molt ben escrit, té reflexions tan profundes com aquesta: “[...] Les persones ens mostrem sempre als altres com volem que ens vegin, però no ben bé com som en realitat, i que, per tant, sempre hi ha alguna cosa de fals i d’impostat en cada relació per molt sincera i per molt honesta que sigui, però que aquesta impostura sovint no és il·legítima ni malèvola, sinó només antisèptica, tan sols un intent benintencionat de conservar una relació.”

Ara, amb la perspectiva que donen anys de marge, penso que viure és anar passant pantalles

Tenir projectes ens manté la brillantor als ulls