Teresa Juvé
L’actualitat em passa per sobre com una piconadora. I a una velocitat que més que trencar-me els ossos i les neurones, els polvoritza. Fa molt que aquesta velocitat de notícies –que m’exaspera– s’ha convertit en una mena d’esport de risc. Obro Twitter, rebo els impactes, flipo, ho comento una mica amb algú i tanco Twitter. I després penso en dues coses: la velocitat amb la qual la informació arriba i se’n va: les notícies –la realitat– duren unes hores amb sort, i després penso també que, per culpa d’això, em perdo les notícies importants, aquelles que, d’alguna manera, han de romandre, s’han de quedar a fer-me companyia més enllà dels dos minuts de titular.
Dilluns, per exemple: l’entrevista a la presidenta Borràs, les crítiques enceses a Torra, els Emmys, les vambes de la Rosalia, el pesadíssim aniversari de la Covid, les declaracions d’Ayuso, el notición Iglesias, l’aturada de la vacunació, l’emprenyada amb les restriccions de deixar entrar gent a casa i, en canvi, fronteres obertes per Setmana Santa. I això, només, així, en entrades i sortides ràpides d’impactes informatius. Sobre totes aquestes notícies podria escriure articles d’opinió: podria comentar comentaristes, reivindicar l’espardenya catalana, recordar el que feia fa un any, enviar a la merda l’Ayuso, analitzar el moviment d’Iglesias o posar-me les mans al cap per enèsima vegada amb les restriccions incomprensibles. Però res d’això, res, no quedarà ni per a vosaltres ni per a mi. És com una boira que tapa, que xopa, que emprenya, més que no pas informa.
La notícia és, en realitat, que he descobert Teresa Juvé. Aquesta serà la informació que continuarà amb mi dimarts i dimecres i la resta de la meva vida –crec– i que us convido a que feu vostra i duradora.
Teresa Juvé és escriptora, viu a Palafrugell i té 100 anys. Aquest 2021 se celebra, per això mateix, l’Any Juvé, commemorant-ne el naixement i, mireu, també la vida. Pedagoga amb una vida intensa i interesantíssima i, des que en va fer 80, creadora d’una saga de novel·les negres ambientada al segle XVI, la seva especialitat vital. Em submergeixo en la biografia de Juvé i en quedo meravellada. Enllaç de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, exiliada, amant del Llenguadoc, acaba de publicar el seu 15è llibre, Creu de Sant Jordi l’any 2010 i amb ganes i idees per continuar creant.
Em renyo per no conèixer-la, ho reconec i m’afanyo a demanar a la biblioteca alguna de les seves novel·les històriques i criminals. He entrat a la llum que suposa una dona com Teresa Juvé i penso quedar-m’hi. Res em sembla més interessant que això, malgrat el bombardeig constant d’informacions que rebem cada dia.
Sovint, una s’ha d’allunyar de les bombes i refugiar-se a llegir els casos del portantveus del rei Jaume Plagumà.