Les pintades sense sentit –i contra qualsevol cosa– només poden provocar rebuig i una reacció d’incomprensió

Com fa tots els dies sense defallir, el tren de Rodalies compleix el seu camí amunt i avall de les velles vies. A vegades passen coses, però tot s’acaba solucionant: la catenària, el retard, la vaga... En tot cas, el tren no para de passar cada dia per aquell lloc: a tots ens és familiar. Avui agafaré el tren dels artistes. El tren i el paisatge. Avui vaig a Barcelona. Des del revolt del final de l’estació, el tren va frenant fins que s’atura del tot a l’andana. Ho fa puntualment, com ho fa moltes vegades, més cops del que es diu. El tren enfila el seu camí cap a la gran ciutat. Abans hem de passar per Granollers, Mollet, Montcada i fer via cap a la Sagrera. Els artistes ja han treballat aquella nit. Ho han fet sense parar. Són infatigables. Pinten una banda i altra del tren... i no és que als vagons els manqui una capa de pintura. Pinten perquè son artistes compulsius, no hi poden fer més. Han nascut per l’art, el tenen a la sang. Els pots de pintura, els esprais o els pinzells són la seva segona mà. Pinten tot el que es pot pintar. I més i tot. No queda un pam de tren ni de paret sense furgar pel seu art infatigable. Amb ells, les botigues xineses fan l’agost sigui l’hivern o l’estiu. El meu tren passa al costat d’un altre, sembla que es vulguin tocar. Tots dos competeixen aferrissadament per trobar el millor artista, tots dos pintats de coloraines. El meu tren de Rodalies deixa enrere una i altra estació. S’escola el temps. Molt aviat arribaré al moment àlgid del viatge. Aleshores, el paisatge es va convertint en una mena d’escola d’artistes novells. Mollet, Montcada, Sant Andreu Comtal, la Sagrera... Després de Sant Andreu, tot plegat es va convertint en un món estrany on l’art és el protagonista. Parets i més parets m’apareixen com un museu a l’aire lliure, milers d’artistes diletants han deixat la seva empremta als murs d’allà on la gran ciutat perd el seu nom. Colors i colors, i figures rares. És aquella zona erma de la Sagrera, on encara tot és ple de promeses i bones intencions i els artistes sense nom estan realitzant una feina corprenedora. No els queda un pam de paret sense el seu rastre, han pintat qualsevol racó: a dins dels túnels –foscos i llòbrecs–, a les estacions, a les andanes. No us penseu pas que tot això que us explico de l’art ho exposi com una troballa extraordinària. A mi em fa vergonya. Ells es pensen que han nascut amb l’art al cul. Aquests artistes han esclatat com un erol de bolets. I segurament la pintura no és pas barata –mai no ho ha sigut–, però a ells els és ben igual el preu. I és que l’art i la inspiració tenen sempre un premi assegurat. Tots els viatgers de tots els trens han de contemplar la seva obra immortal cada dia. Potser els costa trobar una ocupació per tirar endavant, però a l’artista no li cal treballar, a l’artista no li cal una feina com la gent normal. Potser la seva vida es plena de dificultats econòmiques, però tant se val! També Van Gogh ho va passar malament. I Camil Pissaro i Monet i a vegades també Pablo Picasso. Aquells artistes anònims dels nostres trens, dels nostres murs i del nostre paisatge urbà –i no tan urbà– segurament també són incompresos pels viatgers de les nostres Rodalies diàries. Aquesta terra és envaïda d’artistes. Tothom n’és i té la virtut de donar vida a unes parets que esperen l’empenta final d’un govern que compleixi les seves promeses. Quan s’acaben les vies, les estacions i la Sagrera, els artistes s’endinsen als pobles i ciutats per demostrar tot el seu art. Si no pinten figures i altres models de tota mena, llavors arriba el dia de les feministes per poder pintar a la façana de la primera casa de veí que troben les seves nobles reivindicacions. Frases amb un sentit profund, paraules d’aquelles que es mengen el món i de retruc tots els mascles que passin per davant. I pinten davant l’església del meu poble, tot associant els rosaris i els ovaris: “Església assassina”, “Fora rosaris, no toqueu el nostre cos”. Pinten a la façana barroca de la parròquia, a la porta de l’església, a qualsevol lloc prou ample perquè el seu art i el seu enginy puguin admirar-se. Són creadors desvagats, plens de ganes de salvar un món podrit, entusiasmats de lluitar per sobreviure al desgavell total de la nostra societat. Segurament, són gent que no saben què fer amb la seva vida. Però torno inevitablement al Rodalies de cada dia perquè el tren avança cada dia i, mentre mirem per la finestra, la vida ens acosta totes les històries dels ignorats artistes de carrer. I penso com es dilapiden aquelles mans prodigioses, plenes d’energia. I com llancem a les escombraries i a les clavegueres una quantitat de vailets, nois i noies artistes que somnien amb una vida millor. I em venen uns pensaments estranys: a quants hospitals els cal una bona capa de pintura? A quants instituts i escoles de tota mena els fa falta pintar les seves parets? I el CAP del poble? I la residència d’avis? I el Casal de Gent Gran? I les dependències municipals? I el camp de futbol? I l’ateneu del barri? I l’auditori? I el teatre municipal? I la façana de l’Ajuntament? I el Museu? I aquella escola bressol que fa temps que el pintor no entra al pressupost? Als seus murs podrien pintar boscos verds i el mar de les nostres platges. Podrien pintar la sala de plens amb al·legories. Podrien pintar l’estació amb el cap davant i les parets amb cares d’infants. I podrien continuar pintant la casa dels veïns i la casa dels avis i, fins i tot, podrien pintar casa meva. Quina feina més malbaratada! Quin treball llançat mentre emmerden el vagó sense cap sentit. Però no. Ells són artistes… Em queda una proposta agosarada: enllà dels forats dels túnels de la Sagrera, del metro, de les parets de les estacions, a alguna hora de la nit, hi podria passar un camió de tant en tant i anar recollint tots els artistes. L’Administració pagaria la pintura, els pinzells i el transport. I podria anar distribuint tot el personal pels diversos centres públics de la ciutat. Els artistes pintors es repartirien per les parets de l’Hospital Clínic, la Vall d’Hebron o Sant Joan de Déu; acabarien la jornada per les escoles dels barris i les universitats. Potser fins i tot se’ls podria donar un entrepà a mitja tarda. Aleshores, tots veuríem que aquella feina tan dura de pintar les parets de la Sagrera seria més ben valorada i més compresa socialment. Al vespre, joiosament, tots tornarien a casa amb el deure acomplert. Tots comprovaríem com els artistes que no dubten a pintar els murs més estranys i sorprenents es convertirien en subjectes importants. Veuríem com aquells artistes que aboquen els seus missatges sublims a les parets de casa es convertien en una eina important perquè el nostre país –que també és el seu– gaudeixi d’uns moments plens de joia acolorida i de neteja col·lectiva. Quan el tren arribés ciutat enllà, podríem dir que els nostres artistes fan servei a la societat. I podríem comprovar que tota la seva obra arriba a tenir un sentit. Mentre això no passi, tots aquells artistes no són res més que una vergonya de la societat i que passar pels llocs on s’aboquen totes aquestes coses, pintures i missatge, no produeix altres sentiments que frustració i angoixa. Les pintades sense sentit –i contra qualsevol cosa– només poden provocar rebuig i una reacció d’incomprensió. Mentrestant, no oblidéssim pas que aquesta és una terra d’artistes…

Les pintades sense sentit –i contra qualsevol cosa– només poden provocar rebuig i una reacció d’incomprensió

Terra d’artistes