“T’estimo com d’aquí a quan es proclami la República”
Avui a Twitter he vist una piulada de l’escriptora Gemma Pasqual amb la imatge d’un grafit que desconec si és seva però que m’ha encantat. Diu: “T’estimo com d’aquí a quan es proclami la República.” M’ha recordat quan jo era petita i li deia a la meva mare: “Mama, t’estimo com anar a lluna.” Igual de lluny. O més. I després de somriure amb la inventiva de la gent, que és infinita i sort d’ella a Twitter, he pensat que estic cansadíssima del tema. Però molt. I que bé es valia un article això de la República que no arribarà mai.
Em tenen avorridíssima amb això de formar govern. A vosaltres, no? La veritat és que no acabo d’entendre a què ve tanta, tanta, tanta inoperància. Deu ser per allò que en realitat no tenen cap pressa per implementar els mandats del poble –suposo–, per allò que la poltrona crida, el sou és interessant i arribar a acords cansa. Suposo que això de la independència ho devem voler només els que votem i no gaire els qui votem per implementar-la. Ja té gràcia la cosa. I sí, ho sé, es veia a venir, també. No serem una república independent ni d’aquí a 100 anys perquè els partits que la defensen tenen massa retrets a fer-se i s’odien massa. I per això, estimar fins la República és tota una vida, o encara més, molt més, tot el temps de dues vides. O qui sap si tres o quatre, al pas que anem. Em fa tristesa haver votat tan convençudament tots els cops que he votat el que he votat. I al mateix temps us diré que no puc votar una altra cosa que no sigui República i independència: ara o d’aquí a anar a la lluna i tornar. Perquè l’alternativa no em convenç en cap sentit, em fa no tristesa, no, sinó angúnia. I és pitjor. Perquè de la tristesa un en va sortint, amb sort, però el que et fa angúnia te’n fa per sempre.
Ara, com dic això també us dic que estic decebuda i cansada i molt, molt, molt fins als ovaris d’aquesta guerra de partits i d’aquest anar recriminant, culpant, senyalant i fent el ridícul. No som pas tants els que ens podem ajudar de veritat si l’objectiu és de veritat. No som pas tants i ens hem d’entendre. Perquè si no, és que l’objectiu no s’ho val, que no ens el creiem, que no el volem de debò. Calleu tots d’una vegada amb tuits i incriminacions i poseu-vos a formar un govern que treballi de veritat per la República. Aquesta que arribarà tardíssim, tant que ja ens haurem estimat del tot, però que, si no comencem a construir ja, de seguida i sense tantes merdes, no cal que l’esperem perquè no vindrà.
Ja sé que viure del passat no serveix de res, però us ho diré tan clar com sé: el camí de veritat era el de Junts pel Sí. Qualsevol altra guerra de partits va de partits i no de República. I no, jo no us estimaré fins que s’implementi la República. Ja no us estimo gaire ara, de fet.