Tia ‘borde’
Tinc 42 anys i faig el que em dona la gana. Fins i tot les coses que faig per obligació he decidit de manera directa o indirecta de fer-les. Treballo des que en tenia 17, em guanyo la vida, pago totes les meves factures, no depenc de ningú econòmicament o emocionalment i puc dir que em sento mestressa de la meva vida. I tant que sí.
Per acabar-ho d’arrodonir i donar-vos el context total, us diré que, a més, em vaig treure el carnet de conduir a 18 anys justos i que mai no he deixat de conduir, que sempre he tingut cotxe i que sempre m’he mogut pel món. Res, per la meva edat, us puc dir que fa 24 anys que condueixo. Vint-i-quatre. I no cal que faci publicitat de mi com a conductora, però us diré que només he fet dos comunicats d’accident en la meva vida i que només un era culpa meva. En 24 anys.
Sí. Ja sé que el senyor que s’ha entossudit a guiar-me, moviment a moviment, en la meva operació de canviar el meu cotxe d’un lloc d’un pàrquing a un altre no ho sap, tot això. Ja ho sé. Ja sé que ell, segurament, ho ha fet per ajudar.
Però com de cansada estic que els homes em guiïn i em tutoritzin pensant que m’ajuden. Sobretot perquè és un pensament autogenerat pel senyor, no pas per la meva persona. Jo no li he demanat ajuda en cap moment. No he patit gens per moure el cotxe, no he dubtat. De fet ni el mirava… que, escolta… només de saber-ne una mica, de llenguatge no verbal, ja hauria pogut veure que no li estava fotent ni cas i que no calia que seguís amb la pantomima de la mà fent voltes cap aquí, cap allà, els índex senyalant cap endavant i el palmell frontal, volent aturar la meva marxa enrere que segur que per a ell era perillosísima, però no per a mi.
Quan he baixat del cotxe li he preguntat, amb un somriure, si si jo hagués sigut un home m’hauria indicat tota l’estona i m’ha respost: “Tia borde!” i m’ha girat la cara. He deduït, doncs, que no, que, si hagués estat un home, hauria donat per fet que era capaç de moure el meu cotxe d’un lloc a un altre d’un pàrquing on aparco cada dia des de fa set anys. Un altre detall que ell no el sabia, és clar. Ell només sabia que jo soc una dona i que necessitava ajuda. I com que ho sabia no valia la pena mirar si era veritat. Ell ja ho sabia. Com tants altres saben que quan diem que no volem dir que sí i que quan estem enfadades és que tenim la regla.
Suposo que si ara mai torna a venir i jo he de tornar a moure el cotxe ja no em tutoritzarà perquè ja no seré una dona indefensa sinó una tia borde, que és una categoria que inclou cada cop un més ampli ventall de dones.
No m’ajudeu a moure el cotxe, si no ho demano, no em parleu amb diminutius, no em serviu el tallat a mi, no doneu per fet res, si us plau, que no soc una dona. Soc una tia borde.