Educar i educar-se és aprendre a encaixar i desencaixar-se contínuament, tasca que no vol presses

Tic-tac, el temps ens mesura la vida. Tic-tac, fugim d’un any abominable i entrem en un altre que aviat haurà envellit. En començar el maleït 2020 escrivia sobre el mite de Sísif, la inutilitat d’algun tipus d’esforç i la necessitat de trobar una raó per a l’existència humana; l’acabava dient que educar i educar-nos només té certa utilitat si ens ajuda a trobar un sentit a la vida. Potser les lleis de la ciència no distingeixen entre passat, present i futur, però totes les nostres biografies estan inscrites en el fil del temps i Cronos, tic-tac, devora temps i vida. Tic-tac, tic-tac: si no cerquem el sentit de l’existència acaba una vida transitada sense saber per què s’ha viscut ni on ha portat. El tic-tac sembla accelerar-se com més s’escurça el fil de vida restant i en dates assenyalades el rossec de l’existència es fa més evident. Per acabar-ho d’adobar, aquest present boig fa que semblin certes les prediccions dels més catastrofistes. Els grecs tenien Sísif i Cronos, però també Kairós. Tiiic-taaac! Kairós alenteix el ritme. Cronos quantifica i devora, Kairós dona qualitat i crea, és una dimensió del temps constructora, la del temps oportú, el temps necessari i excepcional. És aquesta la que hem de conrear perquè és l’única que permet la trobada educativa. Que el tic-tac, tic-tac frenètic de Cronos sigui el de la ciència, el de les cures urgents, però l’educació s’ha d’instal·lar en aquest temps oportú de Kairós perquè educar i educar-se requereix pausa i temps relaxat. Educar i educar-se és aprendre a encaixar i desencaixar-se contínuament, una tasca que no vol presses. Reunir persones, encaixar situacions, comprendre i adaptar-se a nous coneixements, etc. no es pot fer sota l’amenaça de Cronos. Potser ja no podem esperar progrés, potser s’ha esmicolat la promesa d’un futur millor, potser estem vivint tots plegats en un temps de pròrroga, potser... Tant se val, deixem que Cronos compti, maquinalment, anys, mesos, dies, hores o minuts, però nosaltres instal·lem la trobada educativa en temps Kairós, prudent i oportú. Quedi el que quedi, sigui el que sigui el que Cronos ens reserva, fem que l’educació sigui l’art de l’existència, allò que dona horitzó de sentit i passegem la vida transmetent, compartint, transformant tots els coneixements disponibles en noves maneres de viure. Donem forma al temps, evitant que el temps ens deformi. Tiiic-taaac!