Ja era prou pena perdre un munt de mesos amb el servei militar perquè, a més, hagués d’estar obligatòriament dins de l’escalafó militar

El que menys m’agradava de tota aquella comèdia era el fet d’haver de portar un cony de galó groc. Ja era prou pena perdre un munt de mesos de la meva joventut dedicat a no fotre res de profit perquè, a més, hagués d’estar obligatòriament dins de l’escalafó militar. Quan em van obligar a fer l’examen per ascendir a caporal primer, vaig intentar de fer-ho tan malament com vaig poder –i encara més–, però és evident que em vaig passar de la ratlla. Així m’ho va dir el comandant Balbuena quan em va cridar al seu despatx un parell de dies després: –Joder, cabo... cuatro años de carrera, ingeniero técnico... ¿y no tienes ni idea de cuál es el área del triángulo? ¡No me joda! Mira, aquí tienes tus galones de cabo primero. ¡Bienvenido a los mandos del ejército...! I alla era jo, caporal primer de la quarta Compañía de Armas de apoyo dins d’aquell Batallón Cataluña IV de Berga. Aquella dia tocava guàrdia. Era una xafogosa nit de juny d’aquell 1971 i el poble era de festa. Música, timbals, crits, petards i soroll se sentien des de dins de l’aquarterament. El recinte del batalló restava tancat i barrat, amb doble torn de guàrdia com era habitual a la Patum, la festa del tabal i el ball de l’àliga. Per acabar-ho d’adobar, els saliners de Cardona i Balsareny estaven més revolucionats que de costum aquells dies. Havien organitzat vagues i no recordo quins merders més. O sia que allà era jo a les 3 de la matinada, amb l’olla al cap i el meu uniforme complet. Una altra cosa que em tocava el flabiol era aquella pistola de 9mm que m’obligaven a portar sempre a la cintura. Com ja us podeu imaginar, aquella arma anava sempre descarregada: el carregador al fons de l’armariet i la bala de la recambra a la butxaca. Era un estri vell i atrotinat i corria el risc de fotre’m un tret al peu. A més, ja sabeu allò que diuen: “Les armes les carrega el diable...” –Eh, ssshhhisssttt... Cabo primero, oye... Ja hi som, vaig pensar. Fins i tot era estrany que no hagués passat abans. Alguns galifardeus havien sortit després del toc de retreta i ara volien entrar sense permís. Tot per anar a fer el dròpol amb les noietes del poble. –Oye tío, déjanos pasar hombre… Vaig girar el cap i els vaig veure entre la tanca verda que donava al carrer. “I ara què?”, vaig pensar. Si no els deixava entrar i els enxampaven, els en fotrien una de collons... i si els deixava passar i algú els cridava l’alto el merder seria per a mi. Però al final vaig fer el que he fet tota la vida: pensar més en els altres que en mi mateix. –Joder, pasad de una puñetera vez. Yo no he visto nada. ¿Entendido? –Gracias, amigo. Les tres ombres van creuar la tanca i mentre jo mirava cap un altre costat van fugir corrent cap als seus llocs a dormir. Però aleshores, mentre aquells tres encara eren a la vista de tothom, sota els llums groguencs del pati, va aparèixer la patrulla de ronda per l’altre cantó. No sé qui era l’oficial que manava aquella nit, però de ben segur que estava de prou mala llet. Si no m’espavilava, encara els veurien, a aquells tres. O sigui, que m’hi vaig apropar de pressa... –Sin novedad en el puesto. Todo en orden y… No vaig poder continuar. Algun sapastre havia deixat una pila de maons d’obra per allà al mig i el meu peu esquerra va decidir de jugar a futbol amb aquelles pedres. La caiguda va ser espectacular i el ridícul, també. –Te has llevado un buen golpe en el dedo gordo del pie. ¿Te duele? –Pues si me lo aprieta así, sí que me duele, mi teniente. –Deixe’t estar de “mi teniente”, home, que sóc de Xàtive jo. El tinent Robles estava regirant el meu dit gros, que havia resultat el més perjudicat per la caiguda. –No el tens trencat, però seria bo de fer-te una radiografia. Prepararé los papers i mentrestant, et prens unes aspirines. Aquí les tens... una cada vuit hores. –I on hauré d’anar? –Que no em coneixes? Aquí no podem fer-les, les radiografies, i al poble... Bé, diguem que al poble està ja tot ple. Recomanaré que et donin un parellet de setmanes de permís. Te’n vas a casa i allà te les fas. Et semble? Després ja em portaràs los resultats. –Ostres, tinent...! Sí que em sembla. Gràcies. –Una cosete. Quan eixis per la porta procura no anar coix, si no se’ns veurà el llautó. Entesos? Així era el tinent Robles. Un metge amb uniforme, no un militar fent de metge. Tenia fama allà dins entre la tropa perquè sempre procurava ajudar tothom, fins i tot en aquells problemes més difícils i prou abundants de les infeccions d’entrecuix que molts dels soldats agafaven en les seves relacions asilvestrades quan sortien com animalons el cap de setmana. Trencadures, indigestions, còlics, puces i polls... qualsevol dels tractaments que feien falta estaven en mans d’aquell home sempre disposat a ajudar qui fos d’aquells 500 que cremàvem inútilment una part molt important de les nostres vides allà dalt. EL QUE CRIDAVA L’ATENCIÓ DEL TINENT ROBLES De fet hi havia una cosa que em cridava molt l’atenció del tinent Robles. Jo tenia un càrrec a comandància i anava amb freqüència a la residència d’oficials perquè em signessin papers. Allà dins, hi havia partides de cartes, de daus i d’altres coses i alcohol a dojo. Mai, però, m’hi havia trobat el tinent Robles. El llum de la infermeria era encès nit i dia i, segons deien, ell pràcticament no sortia d’allà. Un bon dia, quan em vaig llevar pel matí, hi havia un seguit de corredisses arreu. Una ambulància estava aturada davant de la infermeria i també un cotxe de la Guàrdia Civil. Un grup dels oficials del batalló es trobaven allà reunits i jo, que tenia certa confiança amb alguns d’ells, m’hi vaig acostar encuriosit: –¿Qué ocurre, mi capitán? ¿Puedo ayudar? –Eh... no, tranquilo, primero. Al final, este invertido de Robles ha decidido solucionarnos el problema. –¿El problema, señor? –Sí hombre, sí. El maricón se ha colgado del techo. Sí, el tinent Robles s’havia suïcidat. De fet, m’imagino la terrible situació que havia d’aguantar un oficial homosexual dins de l’exèrcit franquista. Me’n recordo molt d’ell. Era una bona persona. Descansa en pau, amic.

Ja era prou pena perdre un munt de mesos amb el servei militar perquè, a més, hagués d’estar obligatòriament dins de l’escalafó militar

Tinent Robles