No som més o som menys en funció dels títols universitaris obtinguts

Això de distingir alumnes il·lustres d’una facultat em sembla una collonada gran. I distingir, com a tal, Isabel Díaz Ayuso, una vergonya. No perquè sigui Díaz Ayuso. Ni perquè sigui del Partit Popular. Sinó perquè la distingeixen alumna il·lustre de la Facultat de Ciències de la Informació de la Complutense no pas pels seus mèrits professionals en allò que allà hi deuria aprendre sinó pel fet de ser la primera alumna del centre que arriba a ser presidenta d’una comunitat autònoma. Patètic tot. El què i la forma: decisió a dit del rector, sense l’aprovació de la Junta de la Facultat, que formen el degà, el vicedegà i vicedeganes, els directors i directores dels departaments, la gerència i els representats del personal docent i dels estudiants. No ha fet res que no pugui fer. Els estatuts li ho permeten. Però ho ha fet amb el 75% de la junta en contra, amb 1.500 signatures de docents i alumnes que s’hi oposen sobre la taula i en any electoral. Una decisió de papanatisme universitari, de submissió patètica al poder que ha dinamitat la pau de la facultat, ha mobilitzat els estudiants i de la qual, un cop més, segur que Ayuso en traurà petroli. El concepte d’alumne il·lustre i Ayuso m’importen un rave. Però, en canvi, m’interessa –i molt– el discurs de l’Eli, l’Elisa María Lozano, quan havia de rebre el premi a la millor alumna de la facultat. “Este premio no lo quiero para absolutamente nada. He sacado la nota más alta. Pero no sé quién ha decidido que soy la mejor de la promoción. Ya estoy harta de que esto se valore con notas. Con títulos. Estoy harta de la titulitis.” Boníssim. Extraordinari. Perquè les paraules de l’Eli fan de mirall horrorós de com funciona el procés d’aprenentatge personal i acadèmic que és la universitat. No som millors ni pitjors en funció de les nostres notes. No som més o som menys en funció dels títols universitaris obtinguts. Som qui som en funció de com ens comportem. De les nostres actituds. De la nostra voluntat d’aprendre, de qüestionar-nos a nosaltres i de qüestionar les coses. De créixer amb esperit crític i inconformisme. De mirar allà on no volen que mirem. De dir les coses. D’aixecar la veu amb respecte. De dir que sí. I, sobretot, de saber dir que no. I estaria molt bé que comencéssim a dir que no a aquesta imposició interessada de la titolitis. A aquesta falsa idea que s’estén des de fa anys que ja no n’hi ha prou amb un títol universitari per poder exercir la professió que somies, sinó que cal un o dos o tres màsters. A aquesta voluntat inequívoca de convertir la formació dels i les nostres joves en un negoci pervers.

No som més o som menys en funció dels títols universitaris obtinguts

Titolitis