La Rebel

Era un home de cultura, de poble, de pau / Imatge: Leno Ruiz Aquest divendres al vespre al meu estimat teatre auditori de Llinars s’homenatja un home. Un home de teatre, de poble (de Llinars i de Canyamars), de cultura, de pau i d’aquella saviesa que ja costa tant de trobar. Un home que jo vaig conèixer quan era molt jove i que potser aleshores no vaig saber valorar com es mereixia. Era el meu director de teatre i –ho reconec– no sempre m’agradaven les obres de teatre que triava. Ja era jo rareta amb temes teatrals aleshores i les obres que tenien un sofà al mig de l’escenari no eren el meu fort. I en fèiem moltes, d’aquestes. Clàssics catalans de comèdia i de drama, també. Sagarres, Anglades, Rusiñols… i vinga corredisses amunt i avall entre les parets del Casal, per l’escenari, entre bambolines. Va néixer aleshores, gràcies a la paciència infinita del Tomàs –i també del Jordi– un amor que no he abandonat mai, i això que creure en els amors per sempre a certes alçades de la vida, costa. Pastorets per Nadal, obres per a la Mostra i una llarga llista de gent que recordo amb estima. Hi vaig fer amigues que encara tinc, en aquella escenari, com l’Àlex i d’altres que encara recordo en fotos, en moments, vestida ella de Rateta i jo de Gat. L’amor pel teatre va néixer allà i ho va fer perquè el mestre de tots dins les parets del casal, el Tomàs, estimava el teatre. I tant que sí. El teatre com a fet cultural, sí, però sobretot com a fet social. La gent, sempre la gent. La bona gent. El Tomàs era bona gent. Va impulsar anys i anys de Casal Parroquial, algunes reformes cabdals i molta vida. Va ser l’impulsor de les 23 edicions de la Mostra de Teatre Amateur, que reunia cada dissabte durant tres mesos obres de teatre d’arreu de Catalunya. Així vaig conèixer el meu primer nòvio, jo, sabeu? Una es posa a pensar i en aquell espai, al Casal, hi va viure moltes coses. I totes sota la batuta plena de bonhomia del Tomàs. Plena de paciència, plena de deixar-nos anar fent al nostre aire. Any a any va convertir el Casal en un espai ple de vida. Un espai que com a edifici patia però per dins floria i noves generacions venien darrere nostre, també, com un planter potent que volia continuar avançant. I era gràcies al Tomàs. Al qui ens deia que sí, al qui ens deixava les claus i confiava en nosaltres i les nostres propostes. Al qui mai un projecte dalt l’escenari no li semblava malament. Que en vam fer de coses quan ell ens va anar deixant de vigilar tant! Uns Pastorets on les fúries anaven amb vestit, un festival de l’humor per Nadal, obres raríssimes sense sofà pel mig, i així fins que vam volar del niu i vam continuar estimant el teatre però a la nostra manera. Això és el que fa un bon pare. Et prepara per volar i no et recrimina que ho facis. El Tomàs va fer això amb tots els que érem pel casal. I pel casal ho va fer tot. El va defensar amb ungles i dents. Fins que va morir ara farà cinc anys. Aquest divendres una Mostra-Concurs de Teatre Amateur recuperada a Llinars en ressò de les que feia ell entregarà els premis que porten el seu nom i li retrem tots un homenatge. Un que ja tocava. Un que és un gràcies enorme. Perquè era un home de cultura, de poble, de pau. Es deia Tomàs Nogueras. Però això ja ho sabíeu.